La nova pel·lícula del texà Wes Anderson (director d’El Gran Hotel Budapest i Fantástico Sr. Fox, entre d’altres) és, suposadament, una declaració d’amor al món del periodisme. La crónica francesa ens porta al dia a dia de la redacció d’una revista americana amb seu en una indeterminada ciutat de França. Anderson ens fa picar l’esquer amb la seva característica factura visual i amb un repartiment d’actors i actrius de primera: Benicio del Toro, Frances McDormand, Jeffrey Wright, Adrien Brody, Tilda Swinton, Timothée Chalamet, Léa Seydoux, Owen Wilson, Bill Murray i Willem Dafoe, per citar-ne els més destacats. Vaja, tot el que es pot veure en el tràiler són elements suficients per deixar-nos encuriosits i acabar anant a veure la pel·lícula.
Amb tan magnífica predisposició, obrim els ulls a la seva nova obra. El món que dibuixa té la seva gràcia, aquesta redacció que, per una banda, respira al periodisme de tota la vida -és a dir, el d’abans, el que està desapareixent- i, per l’altra, ens presenta uns personatges i unes situacions que trenquen amb la realitat més ordinària de la professió. La idea -entenc- no és tant homenatjar el periodisme en general, sinó a una forma de fer periodisme que està en extinció. Per cert, que aquesta revista francesa que s’inventa Anderson, i les seves seccions, no han sortit del no-res, sinó que és una picada d’ullet a The New Yorker.
Dit això, l’estructura narrativa està dividida en diferents seccions -les de la revista-, cadascuna de les quals es correspon amb una història, amb una crònica periodística que escriu un dels personatges de la redacció. Per exemple, Frances McDormand cobreix unes revoltes estudiantils inspirades en el Maig del 68, i liderades aquí per Timothée Chalamet; en una altra, Tilda Swinton explica la història entre un pintor que ha perdut el cap (Benicio del Toro) i una de les guàrdies de la presó (Léa Seydoux) on ell està tancat, qui també exerceix de model per als seus quadres; Jeffrey Wright, per la seva banda, és el responsable de la secció de gastronomia, però acaba escrivint un reportatge sobre un segrest i la respectiva operació policial.
Un dels grans problemes de La crónica francesa és que es fa molt -massa- difícil de seguir. La facilitat de perdre el fil de manera constant és molt gran. És com si hi hagués més una acumulació d’elements que una construcció narrativa lògica. Sabem el tipus de cinema que fa Anderson, però aquesta vegada la cosa sembla que se li ha anat de les mans. No n’hi ha prou amb agradar-se molt a si mateix, amb tenir un estil visual seductor i amb una bona nòmina d’actors: hi ha d’haver uns fonaments que sostinguin la parada o la cosa no s’aguanta. I en aquest cas no s’aguanta gens. La pel·lícula acaba esdevenint avorridíssima, insofrible diria, una sensació que comença massa aviat. El cinema és -més que mai, segurament- una disciplina de creació, d’innovació, d’irreverència, de trencament si es vol, però un mínim de contacte amb la terra està bé que hi hagi. Anderson vola massa entre els (seus) núvols.
