‘Madres paralelas’ es queda coixa

En la seva pel·lícula Almodóvar uneix dues històries, una sobre la maternitat i una altra sobre la memòria històrica
Madres paralelas Pedro Almodóvar

Manel Haro / @manelhc


El cinema de Pedro Almodóvar gairebé sempre em deixa amb sensacions contraposades i sovint necessito una mica de temps per pair el que ens explica el director manxec, suposo que per decidir si la pel·lícula m’ha agradat molt, poc o gens, encara que moltes vegades em quedo en un punt mig. Això és el més o menys el que m’ha passat amb Madres paralelas, protagonitzada per dues dones embarassades per accident, una de les quals espera la seva filla amb il·lusió i l’altra amb resignació i certa frustració. L’actriu Penélope Cruz és la mare feliç i Milena Smit és Ana, la mare resignada. Les dues coincideixen en l’habitació de la maternitat, es coneixen allà, donen a llum al mateix temps. Després cadascuna farà el seu camí, tot i que mantindran cert contacte.

Janis (Cruz) és una fotògrafa que es guanya prou bé la vida, no té parella, però sí manté un romanç amb el pare de la seva filla, un arqueòleg (Israel Elejalde) encarregat d’obrir la fosa comuna on descansen les restes del rebesavi d’ella. Almodóvar ens explica dues històries unides pel personatge de Janis. Per una banda hi ha la història d’ella amb la seva filla -sobre la qual és millor no dir gaire cosa per no espatllar el misteri a ningú- i, per l’altra, la de l’exhumació, tema que apunta directament a la memòria històrica. Aquí rau, en la meva opinió el principal problema de Madres paralelas. M’explico.

La història mare-filla, relacionada amb la de l’altra mare (la que interpreta Smit), funciona per sí sola, la trobo prou potent com per haver-se centrat només en ella i deixar estar el relat de la memòria històrica, que podria haver estat una altra pel·lícula. Puc entendre que per Madres paralelas sobrevola una voluntat de reflexionar sobre la dignitat del ser humà, sobre el dret que tots tenim d’estar amb la nostra família, tant en la vida com en la mort, però l’engranatge que proposa entre les dues històries no acaba de funcionar, i no funciona perquè el relat de la fosa comuna és tractat amb massa superficialitat, obvietat fins i tot.

Almodóvar exposa aquí la seva denúncia de les polítiques del PP en matèria de memòria històrica, fa les seves reivindicacions a través del personatge de Penélope Cruz, i trobo important que els creadors es mullin en qüestions tan importants, però no de manera frívola o poc aprofundida. No n’hi ha prou amb ser Pedro Almodóvar, cal plantejar bé les pel·lícules i en el cas de Madres paralelas, veig un gran desequilibri entre les dues històries. Afortunadament, hi ha unes magnífiques interpretacions. Penélope Cruz és una gran actriu, però en aquest cas el seu personatge pateix les conseqüències de la manca de versemblança d’aquest engranatge que proposa el director. Milena Smit -que va estar nominada al Goya a Millor Actriu Revelació per No matarás– torna a regalar-nos una meravellosa interpretació amb aquesta Ana. I també m’ha agradat molt la feina d’Aitana Sánchez Gijón en el paper de mare d’Ana. Hi havia moltes virtuts en aquesta història, però al final queda aquella sensació que qui molt abraça poc estreny. Molta ambició, però mal resolta.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES