‘Dolor y gloria’, una pel·lícula d’Almodóvar entre costures

En el nou film del director manxec, Antonio Banderas és un director en hores baixes que troba una sortida explorant la seva infància
Dolor y gloria

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


He necessitat unes quantes hores per decidir si Dolor y gloria, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, m’havia agradat o no. Vaig anar al cinema amb l’esperança de reconciliar-me amb el director manxec, perquè tot i que té algunes obres mestres en la seva filmografia, el que havia fet darrerament m’havia deixat una mica fred. Potser, deu ser, que l’ombra de Todo sobre mi madre i Hable con ella sigui encara molt allargada. El cas és que Dolor y gloria se’ns presentava com un film cent per cent almodovarià, l’entrega definitiva de la seves pel·lícules més personals i autobiogràfiques, un projecte que havia de seduir, sobretot, als seus seguidors més fidels. Jo no sé si em puc considerar fidel, però sí que he vist pràcticament tots els seus treballs.

El protagonista és Salvador Mallo (Antonio Banderas), un director de cinema en hores baixes, amb diversos problemes físics i episodis de depressió. Fa anys que no treballa i viu aïllat en el seu gran pis de Madrid, on passa tot el seu temps amb la companyia de llibres i obres d’art. Un dia, la filmoteca de la capital li diu que han restaurat els negatius de la seva obra mestra, Sabor, i li demana que vagi a presentar la reposició juntament amb Alberto Crespo (Asier Etxeandía), protagonista del film amb qui el director no es parla des de llavors, fa ja trenta anys. Salvador decideix que és bon moment per reprendre la relació amb Crespo, qui també fa temps que està fora de circulació, entre altres coses per les seves addiccions a les drogues.

A partir d’aquí, el que veiem és un Salvador que accelera la seva davallada vital. Comença a drogar-se, els seus problemes físics van a més, el seu caràcter es fa una mica més difícil. Sembla que es fica en un carreró sense sortida. Paral·lelament, tenim episodis de la seva infància a Paterna, cosa que ens permet veure com un nen espavilat i bondadós ha acabat sent el que ara és Salvador. En un moment donat el protagonista parla amb la seva mare (Penélope Cruz de jove i Julieta Serrano de gran), i aquesta li diu que a les seves veïnes del poble no els hi agrada que Salvador parli d’elles en les seves pel·lícules, i ell li respon que ningú les tracta amb tanta devoció, que elles han estat les seves mestres, i segurament aquest és un pensament que té el propi Almodóvar.

No sé fins a quin punt Banderas és l’alter ego d’Almodóvar a Dolor y gloria, però sí que és cert que en aquesta pel·lícula sembla que s’ha buscat una semblança física entre els dos. Hi ha moments en què és molt fàcil veure a Almodóvar parlant per la boca de Banderas. Un altre tema és si el manxec ha passat per les crisis del seu personatge, segurament no, o no d’una manera tan dramàtica. Diu Almodóvar que aquesta és una pel·lícula molt personal, que hi ha molt d’ell en aquesta història, però això no implica que sigui una radiografia. Banderas fa una molt bona tasca, i crec que el director li ha ofert una molt bona oportunitat per demostrar, una vegada més, la seva capacitat interpretativa. També Asier Etxeandía fa una molt bona feina. Em costa més creure’m el paper de Penélope Cruz, no perquè no tingui grapa, sinó perquè no la veig en la pell d’una dona pobre que viu com pot en un poble de l’Espanya dels anys cinquanta.

Ara bé, el que més em costa de creure de Dolor y gloria és que tot em sembla massa fràgil, lligat per casualitats i situacions forçades. Hi ha més solidesa argumental a Volver, Julieta o Los abrazos rotos, per citar algunes de les darreres pel·lícules, que aquí. Se’m fa difícil penetrar en la crisi de Salvador, no em transmet l’angoixa que -entenc- hauria de transmetre. En algun moment, m’ha vingut al cap Martín (Hache), d’Adolfo Aristarain, on també hi ha un director en hores baixes, que té una amistat d’amor-odi amb un actor fora de circulació addicte a les drogues. Són dos films diferents, però suposo que els dos parlen, a la seva manera, del dolor i de la glòria. Per altra banda, he de dir que el d’Almodóvar se m’ha acabat fent una mica llarg.

Mentre escric se’m fa més profunda aquesta sensació de què la pel·lícula no acaba de funcionar. Un surt del cinema amb la sensació de què és un film digne, ni dels millors ni dels pitjors d’Almodóvar, però passen els dies i percebo amb més claredat les costures de la història. Dolor y gloria està aixecant tantes passions com detraccions, i suposo que això anirà segons la relació de cada espectador amb el director. Jo tinc la sensació de què aquí Almodóvar no m’ha explicat res de nou, potser és la seva pel·lícula més personal, potser ell ha volgut anar més enllà del que ho havia fet abans, però al final hem de valorar el resultat independentment de la història personal del seu director, i el que veig aquí m’ha tornat a deixar fred.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES