Montse Barderi (Sabadell, 1969) és escriptora i especialista en estudis de gènere. Ha publicat una desena d’obres tant de literatura com de filosofia pràctica, entre les quals en destaca Camí d’anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, la novel·la La memòria de l’aigua -que li va valdre el Premi Prudenci Bertrana- i Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI. Recentment ha publicat La vida autèntica (Columna), una novel·la protagonitzada per tres personatges a la recerca de l’amor. Ells són Roxana, una editora de prestigi; Oliver, un escriptor d’èxit; i Pere, un empresari molt solvent. Els tres semblen tenir una vida còmoda, pràctica, no necessiten gaire cosa, fins que el Pere s’adona que vol tornar a recuperar un amor de joventut, la Roxana, i per aconseguir-ho necessita del talent narratiu de l’Oliver. És llavors que els tres s’adonen que encara tenen molt de camí per recórrer i que mai no és tard per enamorar-se de debò.
Podríem dir que La vida autèntica és una novel·la que ens anima a viure de debò, amb passió, amb fidelitat als nostres projectes, desitjos i necessitats. Quina seria la seva definició de vida autèntica?
Jo crec que la vida autèntica és una resposta individual, única i intransferible, que hem de buscar sense obsessionar-nos. Estem massa obligats a crear-nos una vida que valgui la pena – és gairebé un imperatiu social – i pot passar que la neurosi per la vida plena o autèntica ens impedeixi la despreocupació que requereix l’alegria. Parlant per mi, només des de mi, una vida autèntica és una vida examinada en el sentit socràtic del terme i també prèvia a tota activitat reflexiva o filosòfica, ja que diuen que la filosofia neix de l’astorament, per tant sense perdre la noció de sorpresa per una existència que és un regal, per una vida sempre més gran que una mateixa.
Què la va fer escriure sobre aquesta vida autèntica?
Les ganes de parlar de determinats temes, una novel·la sempre és un laboratori on hi poses a estudi i a prova coses que vols investigar, en el meu cas sobre la bellesa, l’autèntica, l’estètica i l’ètica, l’amor a una certa edat quan ja és tan sacrificable perquè ja hem après a no creure’ns a nosaltres mateixes en matèria d’amor, perquè amb cap altre àmbit mai tantes certeses ens han portat a tants desastres. Arriba un moment a la vida que ja no veuries l’amor ni que fos un angelet alat amb un arc i unes fletxes.
Els tres personatges de la novel·la conformen una mena de triangle amorós. El lector es troba unes quantes reflexions sobre les relacions. Podríem dir que hi ha certa tendència a tornar-nos pràctics en les relacions a mesura que ens fem grans? Ho pregunto per la relació entre la Roxana i el Pere.
Efectivament, recordo una amiga psicòloga que cada vegada que una parella de certa edat es volia separar els deia: val més boig conegut, no sabeu com està el món de bojos, si podeu aguantar, aguanteu, tots els meus pacients que s’han separat estan pitjor ara… No hi ha dubte que arriba una edat que pots trobar molt bons motius per separar-te i també per no fer-ho. Si no hi ha un problema greu, fort, simplement per l’avorriment del dia a dia, costa molt per a molta gent fer el pas. I no ho jutjo, simplement ho entenc.
Podríem dir que la vida autèntica passa per no renunciar en cap moment a l’amor? És difícil no renunciar a l’amor passional i romàntic en determinades etapes de la vida?
La vida autèntica també té alguna cosa de decorat, no crec que totes les parelles que veus a Instagram siguin tan felices. Els protagonistes també saben que després de la passió i el romanticisme arriba la convivència, i tendim a pensar que tot acaba igual. Jo vull pensar que no, que no és el mateix, i el que em sembla el millor indicador és tenir sempre ganes de parlar, de comunicar-se de manera profunda. El que realment fa especial la relació entre l’Oliver i la Roxana és que necessiten comunicar-se profundament, i això amb el temps em sembla molt més valuós que un bon polvo amb algú amb qui després no tens res de què parlar.
Vist així…
Sempre ens han ensenyat que el que de veritat importa és la passió, una bona vida sexual és essencial, i jo conec persones que s’han separat fent sexe boig cada dia i després s’han denunciat i no es poden veure però que mentre estaven junts la seva vida era sexe avui i demà també. I què? Què prova el sexe? Res. Fins i tot el sexe pot servir per tapar que no aguantes a algú. Crec sincerament que no tot en la relació passa pel cos, si estàs amb algú amb qui tens un gran sexe però l’endemà has d’anar sola a l’hospital perquè és un egoista, jo ja t’ho regalo.
En la novel·la llegim que un dels personatges vol «viure la Roxana.» No m’havia plantejat mai aquesta idea de viure una persona.
Voler viure algú em sembla una frase d’amor d’alt nivell. Meravellós, tenir ganes de viure algú… vol dir que tens ganes de veure com fa, com es mou, com pensa, com s’enfada o s’enriola, com s’esvera amb un tema d’actualitat o com badalla després de dinar. Significa voler viure algú sense esperar res més, cap altra cosa que hi sigui, que hi hagi moments compartits, i que no t’importa gens què passi en aquells moments mentre sigui amb ella. És un «col·loca simplement la teva existència amb la meva una estona, no vull que siguis res, que pensis res, que facis res, no vull res més de tu que el fet que hi siguis i, si pot ser, que hi siguis una estona a prop meu.» Veus l’existència de l’altre com una manifestació de vida molt especial perquè aquella persona tu te l’estimes, crec que això és l’amor o ho hauria de ser.
Llegim en la novel·la que un llibre sempre és vida millorada, que l’amor pot viure dins d’un llibre. En algun moment, es pot tenir prou amb l’amor que es llegeix? Amb la vida que es llegeix?
Jo crec que de fer sempre les dues coses, peus arrelats i cap als núvols. La vida ja porta de fàbrica les seves misèries, però quan llegeixes el món s’ordena, s’explica, cobra sentit, veus el perquè, les raons de tot. No crec que sigui una cosa o l’altra, has de viure i després obrir una altra cambra a la casa de l’existència on les coses no taquin, no embrutin, no siguin mesquines o miserables… La vida és molt més terrible que l’art, la literatura o un poema, fins i tot el poema de Rèquiem d’Ana Ajmátova, llegit a casa amb una tassa de te i la llar de foc encesa, és com veure la mort dins un quadre, la sublimació de l’art fa que puguis tornar a la vida, la real, d’una altra manera, amb noves perspectives i forces. Aquesta és la idea, tenir moltes cambres en la casa de l’existència.
Permeti’m que insisteixi en el tema de l’amor. L’Oliver té «la vida d’algú que sap que no estarà mai amb la dona que estima.» Aquesta certesa condiciona tota la vida? Ens recuperem alguna vegada d’aquesta realitat?
No. És terrible quan la trobes i saps que no hi estaràs mai. És una certesa terrible que es fa certa a mesura que n’estàs convençuda. Saber això és com aprendre a viure amb un tros de cor esquarterat. Quan et passa això has d’intentar-ho viure sí o sí, perquè el que he aprés en la vida és que la millor manera de superar alguna cosa és abocar-t’hi al cent per cent. Jo idealitzava la universitat fins que vaig aconseguir entrar-hi. Ara que una persona tingui o no carrera em resulta del tot indiferent, sempre i quant tingui interès cultural i ganes de tenir un pensament propi.
Les històries d’amor que no funcionen sovint ens estimulen a canviar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos, com passa amb l’Oliver. Significa això que ens oblidem d’estimar-nos a nosaltres mateixos quan ens enamorem d’una altra persona?
Aquest «no funciona» és la X que cal analitzar. Per què no funcionen? ¿Perquè ets massa insaciable i crees la sensació que mai et poden fer content o no funcionen perquè et tracten malament? Hi ha relacions que et permeten créixer, treballar-te i millorar i altres relacions que només pots créixer deixant-les. Les relacions ens han de servir també com a camí de millora i autoconeixement. No crec en l’amor com a egoisme a dos, m’interessa també l’amor per arribar a estimar-me més a mi i a la vida (a banda d’estimar tant com pugui a l’altre).
Sembla raonable.
Crec que un amor així no només existeix sinó que seria l’únic veritablement vàlid. ¿Què vull dir que m’ajuda a estimar-me més a mi? ¿Que m’agrado més com soc amb aquella persona, més intel·ligent, més empàtica, més valenta, més considerada, més pacient o en canvi soc més ansiosa, més insegura, més vulnerable? Jo sé si una relació em convé o no segons en quina persona em converteixo i sobretot també amb quina persona em vull arribar a convertir, quan apunta en mi àmbits que vull treballar i millorar.
A La vida autèntica hi ha una mica de teoria literària. La Roxana considera que «ser escriptor no vol dir altra cosa que convertir-se en algú prou interessant perquè valgui la pena escoltar-lo.» Llavors, no es pot ser un gran escriptor sense ser una persona interessant?
Aquest és el repte. Jo entenc l’escriptura com un camí de vida, com una alquímia personal, tu fas llibres però sobretot et fas a través dels llibres. Ho vaig descobrir amb la Teresa Pàmies això, ella explica la guerra i l’exili, després en època de pau parla d’unes vacances que va fer a Aragó i el crític de La Vanguardia del moment diu que Pàmies és interessant quan parla de grans fets de la història però que quan parla de la quotidianitat és absolutament insuportable, i aquí vaig entendre-ho tot! Vaig dir, no! Ella és interessant sempre, parli del que parli, i aquest és el gran truc, convertir-te en algú interessant on ja no importi gens el tema! I a mi em passa amb el Sergi Pàmies, per exemple entre moltes altres persones: jo cada dilluns llegeixo les cròniques futbolístiques que fa, i el futbol a mi tant me fa, però és que l’escoltaria parlant del groc del paper de les guies telefòniques perquè després li vindria una idea al cap i la diria i em quedaria per sempre més amb frases seves.
Entenc.
Tothom escriu des de qui és, el llibre no és mai el tema, l’argument, la història… El llibre sempre és com tu veus el món, i per veure el món cal aprendre a mirar. Un escriptor ha de tractar de tenir els ulls molt ben afinats perquè li demana al lector que durant una estona no miri res i es posi un totxo de fulls davant per mirar el món. Aquesta petició exigeix una responsabilitat. Pots no aconseguir-ho però has d’entendre que escriure vol dir això, deixa’m els teus ulls i mira el món a través dels meus. Una petició molt bèstia per no mirar de fer-ho bé!
La Roxana, que és editora, parla del fet de portar un llibre dins de tu. Quin és el llibre que porta dins Montse Barderi?
Ja et dic que no portem llibres, portem mirades, i jo ja no puc tornar a mostrar aquell raconet de món que he mostrat amb La memòria de l’aigua, o ara amb La vida autèntica. Hauré d’aprendre a mirar un altre racó del món per ensenyar-lo… Quan hi hagi alguna cosa al món que tingui moltes ganes de mirar atentament sabré que tinc nou llibre per fer. Fer un llibre vol dir enamorar-se obsessivament d’un racó de l’existència durant molts mesos, t’ha d’interessar molt o, si no, no val la pena.
Per què va decidir ambientar la novel·la en l’època de la pandèmia i dels confinaments?
Perquè m’anava molt bé literàriament, era un element que dotava de veracitat la història, tothom sol a casa, sense poder-se veure, les cartes per correu electrònic eren molt versemblants… Pascal deia que totes les desgràcies de l’home es deriven del fet de no ser capaç d’estar tranquil·lament assegut i sol en una cambra. El llibre també demostra que els problemes poden sorgir, precisament, en quedar-se sol i assegut sense poder sortir a fora.
Llegint La vida autèntica m’ha sorgit una curiositat: com llegeix Montse Barderi? Quin tipus de lectora és?
La meva vida té dues èpoques: una en la que escric i una en la que no escric. Quan escric, només escric i no tinc ganes de llegir perquè només m’importa en aquell moment la història que miro d’explicar i qualsevol lectura em distrauria del meu estat obsessiu. Un cop acabo el llibre, llavors no paro de llegir, llegeixo d’una manera molt sistemàtica, agafo un llibre i divideixo les pàgines per deu i així llegeixo com a mínim tres llibres al mes. No és gaire, em sembla molt poc per algú que fa una estona parlava de la pretensió d’aprendre a mirar més bé per poder demanar els ulls al lector. Hauria de mirar de llegir molt més! Prometo esforçar-m’hi! Veus com escriure és una mena d’opus nigrum? És un procés alquímic amb el propi jo.
