Marc Ros: «Crec que tot l’art ve de la malaltia»

El cantant de Sidonie publica 'El retorn d'Abba', una novel·la ambientada a Cadaqués sobre amistat i música
Marc Ros
Marc Ros a Cadaqués / Foto de Jes Senra.

Patricia Tena


Marc Ros (Barcelona, 1974) és el cantant i compositor del grup musical Sidonie. Explica que l’escriptora Sylvia Plath deia que la diferència entre escriure poesia i novel·la era que a la primera no podia posar raspalls de dents i a la segona sí. Ell, després d’escriure cançons durant vint-i-cinc anys, va sentir que era el moment idoni perquè els seus personatges també tinguessin aquest espai extra per poder rentar-se les dents. El resultat ha estat la seva primera novel·la, El retorn d’Abba (Rosa dels vents/Suma de Letras).

L’Abba és una cantant  i compositora que acaba de finalitzar una gira i una relació sentimental, l’Hugo és el cantant d’un grup d’èxit que ara viu com una estrella del rock turmentada i amb ansietat i el Domènech és un fotògraf i realitzador que ha de gravar un documental sobre els dos artistes. Per fer-ho es refugien a la casa familiar de l’Abba a Cadaqués, un poble de l’Empordà tan meravellós com enigmàtic que va captivar artistes com Salvador Dalí.  Aquestes tres personalitats tan diferents i solitàries acabaran descobrint durant un estiu que l’amistat, fins i tot la més inesperada, ens pot canviar la vida.

El regreso de Abba és, paral·lelament, també el títol del novè àlbum de Sidonie. Tenint en compte que els protagonistes de la novel·la són cantants, Marc Ros no volia desaprofitar l’oportunitat de  poder escoltar les cançons que composen o de les quals parlen els seus personatges.  «Volíem satisfer la set imaginativa dels lectors. La novel·la acaba en el disc o el disc acaba en la novel·la. Tot comença i acaba on tu vulguis», explica. Una proposta ben original que funciona a la perfecció.

 

Has trobat el temps i l’espai que necessitaves per als teus personatges?

Tenia moltes ganes de desafiar als meus herois musicals. És difícil fer cançons quan abans hi ha estat un Dylan, un McCartney o un Bowie, que sembla que em mirin i critiquin des de la meva col·lecció de discos. Un dia els vaig dir: «faré una cosa que vosaltres no vau fer mai, un disc basat en una novel·la que jo mateix hauré escrit.» Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig escriure narrativa amb la mateixa força amb la qual vaig començar a fer cançons ara fa vint-i-cinc anys.  Aquesta força ve de la meva passió lectora –tan gran com la passió per escoltar música pop- i perquè abans hi ha hagut un Proust, una Rodoreda i un Umbral, que segurament ara m’estaran criticant des de les prestatgeries de la meva biblioteca.

El procés creatiu entre escriure cançons o capítols d’una novel·la ha estat molt diferent?

Escriure una cançó és com anar de Barcelona a Palma de Mallorca en avió en un dia de moltes turbulències. Escriure una novel·la és fer el mateix trajecte però en caiac i envoltat de taurons. El més curiós d’escriure és que no arribes mai a Palma, però sempre tornes a fer les maletes pensant que hi arribaràs.

Una curiositat: per què la protagonista es diu Abba?

Vaig començar a escriure la novel·la quan fa uns tres anys es parlava del retorn del grup suec. En aquell moment no tenia encara el nom de la protagonista, però sí la seva història i aquesta, precisament, parlava d’un retorn. Abba és una paraula que sempre m’ha agradat, a l’igual que les cançons del grup, a qui no cito ni una sola vegada en la novel·la.

Hauries pogut escriure El retorn d’Abba si no fossis cantant tu també?

Hauria estat impossible escriure’l sense la meva experiència en el món de la música, però també si no hagués llegit molt. Tot i així he comés errors de principiant. Ningú et pot ensenyar a escriure, és un aprenentatge que només aconsegueixes llegint compulsivament. Intentaré corregir alguns errors per a la propera novel·la, però seguiré habitant els mons que conec per fer que les històries siguin versemblants.

Cadaqués és gairebé un personatge més al llibre.  Té fama de ser el poble més maco de Catalunya (alguns diuen que fins i tot del món!). Vas escriure la novel·la allà o la inspiració venia donada pels teus records?

El vaig escriure gairebé sencer a Barcelona. Si hagués estat a Cadaqués no hauria tingut aquest punt de mitificació que té el poble a la novel·la. No és un Cadaqués real, cap ho és. De fet, el que hi ha a El retorn d’Abba és el meu. Jo sempre he mirat Cadaqués des de Roses, que és el poble on estiuejo, d’aquí ve aquesta mitificació de la qual et parlava. Fa molts anys els meus pares van ser convidats pel propi Dalí a una festa a la seva casa de Portlligat, però incomprensiblement van declinar la invitació. Suposo que com eren molt jovenets i amb poca experiència es van imaginar orgies i LSD.

En un moment de la novel·la un dels personatges diu que li fa por que Cadaqués s’acabi convertint en un parc temàtic o una ciutat de vacances. Com afecta la massificació del turisme i, especialment, el postureig a les xarxes socials?

Fent la recerca per a una novel·la es descobreixen coses molt estranyes. Per exemple, l’existència de Kadakaisi, el Cadaqués d’Aliexpress. Avui dia, totes les destinacions turístiques són parcs temàtics on trobem les mateixes coses. Això és resultat de la superpoblació, una cosa que l’Abba es nega a entendre, per romàntica i esnob. Ella troba molest compartir l’experiència d’estar en un lloc molt bonic amb gent que no té el seu nivell econòmic i cultural. Encara que sí que estic d’acord amb ella en què el turisme hauria de ser més sostenible i respectuós amb el medi ambient. Trobem bàrbars a tot l’espectre social. Sí, també hi ha bàrbars que han llegit Faulkner i tenen casa a la Cerdanya.

Qui va ser la Lídia de Cadaqués a qui es fa referència al primer capítol?

La Lídia va ser la filla de l’última bruixa de Cadaqués. Lorca i Dalí estaven fascinats per ella i ella, al mateix temps, estava fascinada per Eugeni d’Ors. Es diu que ella es creia que era la Ben Plantada, un personatge de ficció creat per l’escriptor del Noucentisme. Si voleu saber més sobre ella us recomano el llibre Lídia de Cadaqués, de Cristina Masanés, on s’explica molt bé la seva història.

 

Escultura que representa la Lídia de Cadaqués.

 

A la novel·la es diu que «tothom està enamorat dels artistes torturats perquè s’atreveixen a sortir a buscar allò que la resta no.» Ho comparteixes?

Crec que tot l’art ve de la malaltia. Si fem un resum molt breu de la història de l’art veurem que les grans obres van ser fetes per grans malalts. Estem enamorats de les seves obres, però també del fet de no ser com ells. Jo no em canviaria per Modigliani o per Woolf, però estic rendidament enamorat d’ells.

També que «la por és el rival més terrible, perquè transforma l’artista en el seu propi crític injust i detestable.» També et passa? 

Tenir por és tenir dubtes. Sempre tinc dubtes quan faig cançons però tinc més ofici. En canvi, escrivint la novel·la vaig tenir tants dubtes que hi havia dies que creia que no podria acabar-la mai.

Com van acollir els teus companys de Sidonie la idea sobre aquest disc? Perquè  és un disc particular, que no només inclou cançons, sinó també so de mar, converses entre personatges, peces únicament instrumentals…

Els meus companys van empassar saliva quan els vaig anunciar el projecte. La clau va ser que la novel·la els va encantar i d’aquesta manera em van poder ajudar a fer un disc tan difícil. És el disc del qual estic més orgullós, no perquè sigui el millor (encara que per mi sí que ho és), sinó perquè gairebé em mata.

Portlligat és la primera cançó del grup en català. Feia temps que volíeu cantar en aquesta llengua o us vau sentir inspirats per l’Empordà?

Feia temps que volia cantar en català però no acabava de trobar les paraules adients. Feliçment amb aquesta va ser suficient amb combinar les paraules «semàfor» i «Portlligat» i  pràcticament va aparèixer la cançó. L’experiència ens ha agradat molt i segur que repetirem.

Abans comentaves que treballaràs en una segona novel·la…

Segur! Tinc moltes ganes de tornar a escriure una altra, però esperaré a estar menys estabornit.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES