‘En las profundidades del Sena’, un tauró al cor de París

La pel·lícula dirigida per Xavier Gens és la més vista de Netflix tot i que és molt inversemblant i abusa dels tòpics del cinema catastròfic

Manel Haro / @manelhc


Vaig decidir veure En las profundidades del Sena quan vaig sentir per la ràdio que és la pel·lícula més vista de Netflix, tot i que és molt dolenta. La premissa no és per desmerèixer-la: un tauró es cola al Sena en l’època en què se celebra a París una prova de natació, dintre d’un important triatló molt publicitat i costós. No m’agrada qualificar les pel·lícules simplement com a bones o dolentes, en tot cas cal anar a les particularitats que fan que aquestes funcionin o no. En aquest cas, tot i que la història és del tot inversemblant i que és plena de tòpics, sembla que funciona.

No és estrany que això sigui així, al capdavall, En las profundidades del Sena junta dos elements molt cinematogràfics com són la ciutat del París i els taurons violents empassant-se persones senceres (la cinta juga amb la música perquè els espectadors recordin de tant en tant el Tiburón de Spielberg). D’altra banda, la pel·lícula no s’allunya d’històries semblants (com Megalodon, per exemple): tot comença amb una expedició al fons marí on descobreixen una cosa que no s’esperen, part de l’expedició mor atacada i la biòloga supervivent viu amb el pes d’aquestes morts fins que l’animal torna a manifestar-se un temps després.

La pel·lícula ha estat dirigida pel francès Xavier Gens (Dunquerque, 1975), qui va dirigir també La pell freda, adaptació de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. A En las profundidades del Sena veiem tots els llocs comuns del cinema catastròfic, com el fet que la classe política dirigent (en aquest cas, l’alcaldessa de París) no veu cap alarma en els atacs dels taurons, tot i les evidències, la qual cosa posa en risc la seva població. Aquí, però, tot és tan exagerat i caricaturesc, que sembla difícil que el director no ho hagi fet intencionadament.

Aquí crec que rau part de l’èxit de la pel·lícula: si la història no és gaire versemblant (un tauró al Sena!), no cal fingir que ho és, millor centrar-se en allò que al públic li pot agradar i exagerar algunes coses per generar complicitat i sentit de l’humor amb l’espectador. Fer de les debilitats, virtuts. Dit d’una altra manera, tinc la sensació que si finalment consensuem que la pel·lícula és dolenta, és perquè no hi havia intenció del director i dels guionistes que això fos d’una altra manera. Han fet el que pretenien i els ha sortit bé.

Categories
CINEFantàsticTerror
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES