Experiència conceptual i d’accessibilitat al Liceu, de la mà de Gustavo Dudamel i el Deaf West Theatre de Los Angeles, acompanyats per l’orquestra filharmònica de la ciutat. Sota el títol de Fidelio, diverses ments han proposat un espectacle multidireccional i satisfactori i només en allò metateatral i metamusical. Adaptar una experiència operística a públics que no poden experimentar-lo sempre és una tasca per ser lloada, i l’esperit d’aquest Fidelio no n’és una excepció.
Musicalment, però, nombrosos punts afebleixen l’obra. Començant per la direcció del famosíssim Gustavo Dudamel, qui en aquesta ocasió va apostar per una triada característica: velocitat, efectisme i simplicitat. Allunyant-se de la força gràfica que transmeten enregistraments com els d’Abbado, Klemperer o Haitink, el veneçolà no va prioritzar realçar melodies, definir línies cambrístiques de la composició o treure partit dramàtic del contrapunt del geni de Bonn. En comptades ocasions es va percebre intenció de construir efectes, com a l’obertura, de majestuós sostingut dels violins. La concepció general va resultar poc interessant, desbeethovenitzant escenes com l’excitant finale i robant-li la claredat que gairebé prefigura els últims instants de la 9a simfonia.
Tampoc les veus van contribuir a definir les melodies. Davant la barrera de so i el volum que Dudamel exigia, es feien imprescindibles tenir veu amb punta perquè la melodia fos clara en tot moment; un timbre amb personalitat per fer-se visible, resistència i cant entregat. Les tres característiques no es van unir en cap intèrpret, d’on destacaríem la Marzelline de Gabriella Reyes pel seu timbre i per fer-se audible també en els tutti. Tamara Wilson té aguts forts, però la seva Leonore va pecar de resultar interessant només en aquella franja.
El Rocco de James Rutherford sonava opac, sense aixecar les melodies ni generar alçada envers l’orquestra. Un punt millor el Florestan d’Andrew Staples, de veu roma però entregada. Sense interès el Pizarro de Shengyan, de so engolat i poc definit. Situar els cors en files al fons de l’escenari va ajudar a uniformitzar les seves línies vocals.
La posada en escena d’Alberto Arvelo no té èxit. Duplica els personatges en dos: per una banda, els cantants, que interpreten algunes accions i es mouen en un segon pla, i les intèrprets amb discapacitat auditiva, que donen vida al drama de manera entregada. El resultat de tanta gent damunt l’escenari, amb intermitències expressives i narració fragmentada, i una escenografia sense al·licients, van impedir que la proposta funcionés en aspectes elementals com moviment escènic o establir relacions entre els personatges.
Un vestuari vanguardista, però de difícil interpretació de Solange Mendoza tampoc va ajudar a situar els personatges en cap entorn concret. En definitiva: un Fidelio de preu prèmium i resultats escassos, en versió concert, però escenificada, per apropar l’òpera al públic sord i sense que la música valgui la pena. Massa direccions per a una sola proposta.
