Lulú també és eterna

Molts lectors van llegir 'Las edades de Lulú' d'Almudena Grandes com una crònica sentimental de la seva generació
Almudena Grandes Las edades de Lulú

Manel Haro / @manelhc


Després de tots els articles que he llegit en les darreres setmanes sobre la vida i l’obra de l’escriptora madrilenya Almudena Grandes -alguns d’ells realment magnífics-, he sentit el desig d’endinsar-me en alguna de les seves novel·les, i d’entre totes m’he decidit per la seva òpera prima, Las edades de Lulú, el llibre que li va valdre el premi de narrativa eròtica La sonrisa vertical, que publicava l’editorial Tusquets, quan l’autora era una jove de vint-i-vuit anys, i corria l’any 1989. De Las edades de Lulú s’han fet moltes edicions, algunes d’elles en aquells formats econòmics que regalaven amb els diaris, però val la pena fer-se amb l’edició de butxaca que va publicar la mateixa editorial Tusquets amb motiu del quinzè aniversari del llibre, i que va servir a Grandes per fer una repassada del text, polir-lo i incloure-hi un pròleg que és una joia, especialment ara que el podem llegir amb la perspectiva del pas del temps i el pes de la seva mort.

En aquell pròleg, Almudena Grandes recordava que ella treballava en una editorial dedicada a la publicació de fascicles, cobrant per pàgina escrita, fent de negre, però sempre amb l’ambició d’esdevenir una escriptora, de poder signar allò que escrivia i que la publiquessin. Va posar fil a l’agulla per supèrbia, perquè no va encaixar bé que una companya de feina rebés un accèssit en un certamen literari i ella no hagués demostrat encara qui era i de què era capaç. Tot això, és clar, escrit per ella mateixa té molta més gràcia que resumit per mi: «Allà hi era jo, -JO-, que era l’escriptora de la casa, qui algun dia escriuria, qui sempre anunciava davant la màquina de cafè que estava a punt de començar una novel·la. Jo desplaçada per un míser accèssit d’un premi desert, jo, condemnada a escoltar les expressions d’una admiració aliena, jo, amb un somriure més fals que el petó de Judes.»

I encara més: «Si jo sóc és perquè sóc superba. Tan extremadament superba, que a aquesta debilitat li dec gran part de la meva fortalesa. La supèrbia està en l’origen de la meva ambició i de la meva tenacitat.» Així és com Grandes va obrir el calaix on tenia esborranys d’algues històries escrites i va recuperar la llavor del que seria Las edades de Lulú, una novel·la que, en un principi, tenia un referent molt clar: Boris Vian i, especialment, el seu llibre Elles se rendent pas compte (es va traduir al castellà com a Con las mujeres no hay manera). El procés d’escriptura, però, la va anar distanciant d’aquell referent, i va ser perquè es va adonar que necessitava que la seva protagonista tingués un passat propi, saber d’on venia i què havia motivat que tingués la vida que l’autora havia imaginat per a ella.

Aquesta protagonista és Lulú -María Luisa a vegades i Marisa d’altres-, una dona en la trentena que acaba de trencar la seva relació amb l’home de la seva vida, aquell que l’ha marcat des que ella era una nena. Ell és Pablo, un vell amic de la família, un home uns anys més gran que ella, algú que la va veure créixer, fins que Lulú va deixar de ser una criatura i es va convertir en una adolescent disposada a satisfer la seva curiositat sexual, a experimentar el món dels adults de la mà de Pablo, un home amb una atípica relació amb el sexe, almenys per a aquella època.

 

 

La novel·la ens porta per diferents etapes –edades– de la vida de Lulú i de la seva relació amb Pablo, des que es van conèixer fins que van trencar amb una filla en comú. La novel·la no és només una història eròtica, tot i que allò que Grandes retrata de la relació entre els dos personatges sigui sobretot el sexe. De Las edades de Lulú s’havien venut el 2004 (quinze anys després de la seva publicació) al voltant d’un milió d’exemplars, i en el pròleg Grandes diu que si la novel·la va ser un èxit va ser sobretot perquè molts lectors van acollir aquella història «com una crònica sentimental de la seva pròpia generació, una crònica radical i, fins i tot, exasperada en alguns aspectes, però també universal en d’altres.»

Diu Grandes que no s’explica que en els temps actuals la novel·la continuï viva, perquè els lectors d’ara no es poden sentir part d’aquell retrat generacional i menys encara escandalitzar-se per les escenes sexuals que hi apareixen. Té raó, la societat ha canviat molt des dels anys setanta y vuitanta, però la gràcia de llegir ara Las edades de Lulú -almenys per a mi- és que la literatura -com el cinema- té la capacitat de fixar els retrats generacionals, salvar-los de l’oblit, i a mi m’interessa molt saber, per exemple, què escandalitzava els lectors fa més de trenta anys. I també conèixer com era la societat que retrata la novel·la, la de la repressió política, la de les ganes d’experimentar nous mons i trencar murs.

Però encara hi ha un altre aspecte d’aquesta novel·la que em sembla que manté la seva vigència, i és la relació que les persones tenen amb el sexe, ja sigui com a via d’escapament o com a motor mateix de la vida. Una mica com veure la pel·lícula de Stanley Kubrick Eyes Wide Shut i endinsar-se en els tèrbols abismes que el sexe obre en el matrimoni protagonista. D’acord que ara ningú s’escandalitza amb les orgies, els jocs sàdics, el sexe amb transsexuals i transvestits, però encara hi ha persones amb problemes de conducta i d’estabilitat emocional perquè tenen una relació peculiar -o directament tòxica- amb el sexe.

Les pràctiques sexuals d’avui també tenen els seus abismes, en alguns casos molt diferents dels que retrata Almudena Grandes a Las edades de Lulú, però en d’altres no estan tan allunyats. Al cap i a la fi les debilitats humanes no han canviat tant amb el temps. És cert que literàriament Las edades de Lulú no és una obra del tot rodona, però no oblidem que era una primera novel·la d’una autora que no arribava als trenta anys. En aquest sentit, el que em sembla més important és que l’Almudena Grandes ja convertida en primera espasa de la literatura espanyola seguís recordant que ella era qui era gràcies a Las edades de Lulú, que ella era qui era gràcies a haver escrit fascicles quan no la coneixia ningú. Tan important és la literatura com la humanitat.

Categories
EròticaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.