La casa de papel continua produint temporades, encara que aquesta vegada sigui amb un aire una mica diferent. Berlín és un spin off de la sèrie de Netflix, protagonitzada pel carismàtic personatge Andrés de Fonollosa, interpretat per Pedro Alonso. Si alguna cosa fa possible aquesta preqüela és justament gràcies a la manera com l’actor ha donat vida el seu personatge, un lladre intel·ligent, metòdic, ambiciós, simpàtic, però amb males puces, romàntic, enamoradís, amant de la bona vida i amb un gran sentit de l’humor.
La línia argumental de Berlín és idèntica a la de La casa de papel: canvien els personatges, però la resta és pràcticament igual, al capdavall, no deixa de ser la mateixa història posant la mirada en un personatge i anant uns anys enrere. Això vol dir que la sèrie té els mateixos encerts i els mateixos defectes que La casa de papel. Berlín gira al voltant del robatori d’una col·lecció de joies d’una important casa de subhastes de París. La banda s’allotja en un luxós hotel davant la casa del director de l’empresa, a qui observen per decidir el moment just de donar el cop.
El robatori sembla tan impossible com tots els de La casa de papel, aquesta és una de les coses que fa que ens enganxem a la sèrie, perquè ens desperta la curiositat de saber com s’ho faran per tenir èxit. Potser en algun moment dubtem que en aquest cas ho aconsegueixin, però l’experiència ens diu que no hi ha impossibles per a aquesta banda de lladres. Cada impediment té la seva solució, que ja havia estat prevista, perquè tots el eventuals problemes havien estat també calculats. Aquí rau una de les debilitats de la sèrie, que a vegades costa de creure que tot surti tan rodat, tot i que segur que això no és casual i els creadors ja busquen aquest efecte.
A Berlín tenim embolics sentimentals per amanir una mica la història i per desconnectar de la trama principal. Un dels nous personatges que dona molt de joc és l’interpretat per Tristán Ulloa, un home també molt intel·ligent, metòdic i calculador, un dels cervells de la banda, que travessa un moment personal complicat perquè la seva dona l’ha deixat per un altre. Aquesta, ves per on, no la va veure venir. En general, Berlín està a l’altura de La casa de papel, penso que aquest nou focus li dona un aire interessant a la història i ens permet gaudir del millor de la sèrie matriu. En tindrem més temporades, tantes com la fórmula ho permeti i el públic les demani. La vida a La casa de papel i de Berlín seran llargues.
