Feia anys que tenia un deute pendent amb La pell freda d’Albert Sánchez Piñol que per fi he resolt. La novel·la es va publicar el 2002 a La Campana, se n’han fet diverses edicions i és el títol de la literatura catalana més traduït, a més d’una trentena de llengües, entre elles el castellà (es pot trobar a Alfaguara). A més, és lectura habitual als instituts, no només de Catalunya. La història barreja elements de diversos gèneres: el misteri, la ciència-ficció i l’aventura. El protagonista és un noi que arriba a una illa gairebé inhabitada, remota, fora de totes les rutes de navegació. El seu objectiu és substituir l’anterior oficial atmosfèric de l’illa.
Els motius que l’han embarcat en aquesta aventura són per necessitat, una manera d’estalviar-se una experiència pitjor allà d’on prové. El que ha de fer a l’illa és, bàsicament, prendre mesures de fenòmens atmosfèrics, però en cap moment farà res d’això. Només posar els peus a l’illa, s’adona que l’ambient és una mica estrany. L’home al qual ha de substituir no apareix per enlloc, però sí que ha topat amb un altre individu, l’encarregat del far. Aquest, però, no articula paraula, roman estirat al seu llit, impassible davant la visita del protagonista i la tripulació del vaixell que l’ha portat.
Sánchez Piñol no triga a fer desencadenar l’acció: la primera nit que el protagonista és a l’illa comença el malson. Mentre mira de descansar en la casa que li han assignat (no n’hi ha cap altra en tot el territori), rep l’atac d’un grup de criatures aparentment monstruoses. L’oficial atmosfèric no els havia vist mai, caminen com éssers humans, però tenen la pell blava i freda. Tot apunta que provenen del mar. L’endemà, el protagonista, per fi, entaularà conversa amb l’encarregat del far, qui l’avisa que el que ha viscut mentre era fosc tornarà a passar cada dia.
A partir d’aquí, la novel·la esdevé una lluita per la supervivència d’aquests dos personatges, que a estones s’ajuden i a estones es detesten. El que atrau d’aquesta trama és que coneixem quina és l’acció, però no sabem què la motiva. Els dos individus se senten confosos, no saben exactament d’on venen les criatures, què volen o per què els ataquen. Sota la llum del dia (aquesta mena de granotes humanes només apareixen quan és fosc), dediquen tots els seus esforços a defensar-se: al matí descansen mínimament, agafen forces per a la nit i arreglen els elements defensius que han anat bastint. Tenen, però, una creença més o menys sòlida: arribarà un dia que no podran defensar-se i moriran.
La història que ens explica Sánchez Piñol és una repetició de situacions molt similars (els atacs, però també les tensions entre els dos personatges), provocant en el lector una deliberada sensació d’angoixa. La trama funciona, té prou elements d’estranyesa per mantenir-nos atrapats, fa que ens plantegem què faríem nosaltres en aquella situació. De fet, pot ser que algun lector se senti atret per la vida d’aquests dos homes. La pell freda és, a més, un magnífic exercici de teoria literària, de tècnica narrativa, crec que val la pena llegir-la des d’aquesta perspectiva també. El francès Xavier Gens va dirigir una versió cinematogràfica d’aquesta magnífica novel·la el 2017, una pel·lícula senzilla, però prou fidel al llibre.
