Ningú posarà en qüestió que la imaginació d’Edgar Allan Poe dona per caure a la temptació d’adaptar les seves històries al format audiovisual, més sabent que és un escriptor del qual més o menys tothom ha sentit a parlar o, fins i tot, ha llegit a l’institut. Parlem, és clar, de la sèrie que es pot veure a Netflix La caiguda de la casa Usher, una creació de Mike Flanagan, que converteix, de forma molt lliure, alguns dels contes de Poe en vuit episodis que volen respectar, això sí, l’univers de l’autor nord-americà.
No és aquesta la primera vegada que un director posa l’ull a l’obra de Poe; a la història del cinema hi ha diverses referències, començant, per exemple, per la pel·lícula El corb, del 1909, dirigida per D.W. Griffith, que retratava el mateix escriptor en el moment d’escriure el relat que dona títol a la pel·lícula. Gairebé dues dècades més tard, el 1928, el director francès, d’origen polonès, Jean Epstein va rodar la primera versió cinematogràfica de La caiguda de la casa Usher. El 1960 ho faria també Roger Corman amb Vincent Price en el repartiment.
La traducció que Flanagan fa d’aquest emblemàtic títol de Poe, que aplega, com he dit, diverses històries, té el seu atractiu. Els protagonistes són una poderosa família nord-americana dedicada a l’empresa farmacèutica que viu dominada per l’ambició, sense límits, del patriarca (Bruce Greenwood), en primera línia, i de la seva germana (Mary McDonnell), més aviat a l’ombra. Aquesta ambició pels diners fa que hagin aprovat medicaments que han creat addicció a milions de persones, destrossant-los la vida.
La meteòrica trajectòria d’aquesta família, però, es veu sacsejada quan els fills d’aquest patriarca comencen a morir en circumstàncies violentes. De cara a la policia, són morts accidentals, per inversemblant que sembli, però l’amo d’aquest imperi farmacèutic sap que hi ha una raó darrere d’aquestes morts que fa que no siguin casuals. En el darrer moment de la seva vida, decideix explicar-ho tot al detectiu que ha dedicat tota la seva vida a intentar demostrar els abusos i les violacions legals d’aquesta empresa. Aquest detectiu és Auguste Dupin, un dels personatges estrella de Poe, que va aparèixer a la seva coneguda obra Els crims del carrer de la Morgue.
Els primers capítols de la sèrie no em van enganxar, penso que costa una mica entrar en aquesta història que proposa Flanagan. Els capítols estan ben lligats amb els relats de Poe i el seu univers (cadascun d’aquests episodis fa referència a un conte, com El corb o El gat negre), i el fet de posar el focus en els abusos de la indústria farmacèutica em sembla interessant. És a dir, respecte a l’estructura narrativa i a l’homenatge a Poe, la sèrie funciona. El que no acaba de ser rodó del tot és el resultat global de la sèrie, més enllà de Poe.
És a dir, qualsevol adaptació cinematogràfica, com La caiguda de la casa Usher, ha de funcionar per si sola, sense haver de comparar-la amb els seus referents ni sense que sigui necessària avaluar la seva fidelitat. És en aquest sentit que penso que la sèrie és entretinguda, però no és brillant, perquè més enllà de meravellar-nos d’aquestes referències, la història, una mica repetitiva, no acaba d’aixecar el vol. Una vegada entenem l’engranatge argumental, no arriba cap estímul especialment rellevant que elevi el nivell de la sèrie.
