La construcció i destrucció del somni americà és un tema tan apassionant com complex. Les seves arrels són llargues, ens hem de remuntar molts anys enrere per veure les primeres llavors d’una febre col·lectiva que ha penetrat, a través de la literatura i el cinema, en el nostre imaginari. L’exposició Suburbia, comissariada per Philipp Engels, mostra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) totes les arestes d’una realitat que no es pot entendre sense mirar-la des de múltiples punts de vista: la cultura, la publicitat, l’economia, la política, la sociologia, però també la tecnologia i el comerç.
És una exposició llarga, exhaustiva i molt ben estructurada, que ens permet entendre les interioritats d’una imatge prototípica de la vida americana com és la de les cases amb jardí, lluny de les grans ciutats, en barris benestants, amb un bon cotxe a la porta del garatge, el gos jugant al jardí, la gespa ben tallada i la vida ben endreçada. No fa gaire, l’escriptora A.M. Homes (Washington D. C., 1961), en una visita al CCCB, va recordar que la vida de les dones, dintre d’aquesta bombolla, no era tan ideal com sembla: «en aquests suburbis, les dones han viscut durant molts anys atrapades dintre de les seves cases, sense possibilitat de socialitzar amb ningú.»
La mostra s’obre amb les primeres comunitats tancades, durant el segle XIX, quan les elits estatunidenques es van instal·lar lluny de les ciutats de la Revolució Industrial. D’aquesta manera, l’esfera privada i la pública o professional quedaven ben separades. Els homes anaven a la ciutat a despatxar els assumptes de feina i les dones es quedaven a casa, cuidant els fills i la llar. L’auge d’aquests nuclis va fer, ens explica l’exposició, que augmentés la venda de talladores de gespa, però també la publicació de manuals d’instruccions per assolir una autèntica casa cristiana, on la dona quedava relegada a la cuina.
L’exposició també ens ensenya com alguns avenços tecnològics van fer que el somni americà es democratitzés, gràcies, per exemple, a l’extensió de la xarxa de tramvia per diferents barris, tot i que després la indústria de l’automòbil guanyés la partida al transport públic. A la mostra es pot veure un model de Ford T., del qual se’n van vendre més de quinze milions d’unitats entre 1908 i 1927. També és interessant fixar-se en els dissenys urbanístics i de vehicles que es van pensar per a la vida als suburbis, alguns dels quals, inclosos en l’exposició, són magnífics monuments a l’estètica retrofuturista.
Un altre dels avenços que va incidir en aquest somni americà va ser l’extensió del servei de correus, que va permetre que les diverses promotores immobiliàries enviessin catàlegs de cases prefabricades per tot el país. L’exposició recorre altres episodis històrics rellevants, com la finalització de la Segon Guerra Mundial, el boom de la televisió o el moment en què la població negra va arribar a aquells barris benestants, provocant el rebuig entre molta de la població blanca.
Suburbia mostra també les ombres d’aquest somni americà, quan els barris residencials van deixar de ser segurs, quan la literatura va començar a novel·lar històries de secrets, infidelitats I desencants en aquestes cases, i quan el cinema mostrava històries d’horror i de crims. L’exposició inclou algunes referències literàries imprescindibles, amb obres de John Updike, John Cheever, A.M. Homes, Richard Yates i Sinclair Lewis, entre d’altres. També cinematogràfiques i artístiques.
Impressionant són les fotografies de Gregory Crewdson (1962), una mena de grans produccions cinematogràfiques reduïdes a una sola imatge que transmeten autèntica angoixa i retraten a la perfecció la destrucció d’aquest somni americà. Atenció també a les escultures de Thomas Doyle (1976) que mostren la catàstrofe de la vida als suburbis, amb cases devorades per una mena d’apocalipsi, que no deixa de ser una caricatura del món capitalista i els seus cadàvers. Això també ho provoca, segons veiem, Amazon, que amb el seu negoci ha convertit centres comercials, els únics espais de socialització dels suburbis, en antigalles mig abandonades.
L’exposició ofereix una mirada a la nostra societat més propera, a les urbanitzacions que d’alguna manera han traslladat el somni americà a les nostres terres i l’han transformada. Suposo que no es pot entendre la necessitat de tenir una casa amb jardí i piscina lluny de la ciutat, si no tenim en compte la cultura que hem consumit, molta de la qual ve, precisament, dels Estats Units. La mostra és impecable. Segurament, es podrien afegir moltes altres coses, com ara referències a l’obra de Stephen King com a exemple de la destrucció del somni americà, però no hi pot caber tot.
Menys comprensible m’ha resultat la selecció de novel·les (una mostra de la literatura local) per indicar que també aquí s’escriu sobre aquestes qüestions (la selecció és molt millorable). Suburbia és, en definitiva, una completíssima exposició que val la pena visitar més d’una vegada per no perdre’s cap detall i anar estirant els diversos fils que ens hi trobem.
