Laura G. Ortensi (Roses, 1991), és llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana, màster en estudis avançats en llengua i literatura catalanes, i en l’actualitat estudia el grau de Criminologia i un màster en sexologia clínica. Professionalment es dedica a la correcció de textos, a l’ensenyament a secundària i impartint cursos de català per a adults. Ha publicat el seu poemari matar la mare (Editorial Fonoll), que va rebre un dels guardons de poesia més prestigiosos a casa nostra: el 22è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. L’obra esdevé un cop de puny farcit de paraules rebels i ens exposa, amb bella contundència, temes com les relacions materno-filials, el rebuig a la maternitat, els cossos malalts o malmesos, i per damunt de tot la necessitat d’alliberament.
Abans de passar a comentar matar la mare, voldria aturar-me en la dedicatòria perquè, malgrat el títol, el dedica, entre d’altres, precisament a la mare. És una manera de diferenciar la seva veu del jo poètic?
No. Sovint em fan preguntes sobre la dedicatòria. I és un fet que em sorprèn. Sembla que pel fet de parlar de la mare, una figura tan sacralitzada en l’arbre genealògic, hagi de mesurar el llibre en grams de biografisme: què és meu i què no. La dedicatòria és un text més del llibre, de fet es pot llegir com un poema més. No és casualitat que em decanti per Ovidi Montllor i no pas per Joan Manuel Serrat a la dedicatòria. Tampoc no ho és que hi parli de la consciència de viure als marges o que hi esmenti els companys del documental Yes, we fuck. En aquestes tries hi ha un posicionament polític i social volgut. I espero que els lectors l’entenguin col·lectivament. matar la mare no és assassinar una figura concreta de l’arquitectura familiar, o no és només això: és matar el sistema de convivència que condemna la diversitat a la reclusió i mentrestant et va venent la fal·làcia del «si vols, pots.»
Un missatge potent per al qual ha estructurat el poemari en tres apartats. El primer té el mateix títol que el de tot el conjunt: matar la mare. És un apartat contundent, intens, on se’ns mostren les relacions mare-filla i, de retruc, el rebuig a la maternitat.
Sí, és un apartat que es planteja què passa quan la família, el primer sistema de cures que coneixem quan aterrem a la vida, trontolla com a transmissora sana d’amor. Aquest dèficit a l’hora de donar i rebre té conseqüències col·lectives. Si no ens ensenyen a conviure, amb tots els hematomes i les carícies que això suposa, no podrem transformar res col·lectivament. Per això és important plantar cara a la família —al pare, a la mare o a qui sigui— quan el domicili es transforma en una presó a petita escala del que és el món exterior. També s’hi explora el desig voluntari de no parir. I la lluita contra l’instint animal de la procreació. De vegades la maternitat s’hi presenta com un anhel primari incontrolable. Però s’esfondra quan s’albira l’opressió que suposaria ser mare i filla alhora.
En tot aquest apartat, a excepció del darrer poema, els versos són curts, com punyals llençats amb força i amb voluntat de fer diana i provocar que el lector en quedi subjugat, i aquesta serà la tònica estilística de tot el poemari. Aquí els poemes ens parlen de mort i de malaltia, de bèsties, de cadires de rodes… És el jo poètic tot cercant amb fúria la llibertat?
Gairebé tots els poemes estan fets amb tetrasíl·labs. És un metre que m’agrada molt pel ritme que dona al poema. El ritme és una qüestió que m’obsessiona i els tetrasíl·labs em permetien jugar molt amb l’oralitat, també. Alhora, volia que als poemes hi hagués un treball estilístic visible, perquè pels temes que tracten temia que només es parlés de l’impacte que crea llegir un poema sobre un clau en una cadira de rodes o sobre el desig de morir-se sense haver parit. Per a mi, la forma, la sonoritat i les tries lèxiques eren tan importants com els temes de què volia parlar. I ha passat, sovint, que la gent es queda amb la lectura del tema —sobretot en els poemes que aborden la discapacitat i els cossos no normatius— i s’oblida de la resta.
Entenc.
Malauradament, encara no estem acostumats a parlar de discapacitat abandonant la pena. Cal un nou paradigma en què les persones amb cossos no normatius puguin viure l’autonomia en la presa de decisions i l’accés al plaer amb naturalitat. Ens han ensenyat a viure en un sistema de cures en què els anuncis de la televisió et diuen que lluitis i et superis mentre no facis massa soroll. Viure sol o gaudir del sexe tinguis el cos que tinguis es considera un caprici o un desig estrafolari. Penso que l’actitud de confrontació davant de les desigualtats ha eclipsat la resta d’aspectes del llibre. Com diria l’estimat Jordi Cussà, «ha passat que un gong s’ha menjat la resta de l’orquestra». I això em reca una mica.
És ben cert que aquests tetrasíl·labs mostren una tècnica i estil acurats, i de fet voldria reiterar el que he comentat abans: el darrer poema de l’apartat no està escrit amb versos curts. És un sonet en sentit ampli, perquè segueix l’estructura bàsica del sonet però no totes les característiques tècniques. I curiosament també trobem un sonet al final de la segona i al final de la tercera part. Per tot plegat, tornem a la importància, lògica, per l’altra banda, de la tècnica poètica. Per què l’ús d’aquest tipus de poema per cloure els diversos apartats?
Quan vaig començar a tenir uns quants poemes fets, em vaig adonar que pràcticament tots em sortien de quatre síl·labes. I vaig dir «ep, para el carro o això semblarà l’Espill de Roig.» Així doncs, em vaig proposar d’escriure amb un metre més llarg, a veure què passava. Però com bé dius, no tots els decasíl·labs estan ben cesurats —la quarta síl·laba ha de ser masculina, ens ho van repetir a l’assignatura de crítica textual moltes vegades— i els diftongs i els hiats no sempre els respecto. Per a mi aquests sonets eren un experiment formal que penso que he de millorar, però també representaven la gosadia d’escriure un decasíl·lab coix sense remordiments de consciència.
Una gosadia força reeixida. Passem al segon apartat, que duu per títol hipotonia, és a dir, pèrdua de massa muscular. Un aspecte, aquest de la baixada d’intensitat, que va en línia amb la suavització de la contundència dels poemes que hi trobem. Atorga un recés al lector per tornar amb implacable vivesa en la tercera part?
Sí, un recés per al lector i a mi mateixa quan escrivia. La primera part furga en aspectes molt dolorosos de l’existència, mentre que a la tercera hi ha una intensitat eròtica volgudament explícita. En el llibre el dolor físic i l’orgasme són dos pols que es toquen constantment. Potser per això vaig decidir separar-los amb uns poemes una mica més tebis, que no tenen la mateixa unitat temàtica, però que et permeten arribar a hipertonia havent fet crosta de la primera part.
Els poemes d’aquest segon apartat ens parlen de l’origen de l’ésser, plantegen preguntes i reflexions, i s’aproximen a la idea d’amor. Amb tot, no són de cap de les maneres poemes amorosos.
És un espai de reflexió sobre la solitud, sobre l’espai tan fi que hi ha entre la falta d’autoestima i el narcisisme o entre l’amor romàntic i la dependència emocional. Aquí hi ha la baixada de tensió: el fracàs de l’amor tal com l’havíem mal après i la certesa que ens n’anirem del món tal com hi vam arribar: sols. La por al buit és el pa de cada dia en la societat dels selfies. I matar la mare també implicava ser capaç de dir la solitud sense vergonya.
Com he indicat abans, el darrer poema de l’apartat és un sonet, i en ell estableix una correlació entre la sèrie televisiva Nissaga de poder i la novel·la de Mercè Rodoreda Mirall trencat. És un joc literari per plasmar les arestes de l’incest?
Aquest poema és un regal que vaig fer a un amic malalt de nissaguitis. I és el més discordant amb el conjunt del llibre. Mai no vaig saber ben bé on col·locar-lo, perquè com que parla de les relacions familiars hauria d’haver anat al principi. Va passar, però, que per a la primera ja tenia un sonet fet. Per això, vaig estar a punt de suprimir-lo del poemari. No obstant això, també m’agradava la idea de vindicar diverses menes d’intertextualitat: es pot dialogar amb una novel·la, un poema, una sèrie de televisió, un grafit… I en un llibre en què relacions familiars tenen tant de pes pensava que l’incest hi havia d’aparèixer d’alguna manera.
Entenc. I a continuació d’aquest sonet, augmenta de nou la intensitat i la potència perquè passem al tercer apartat: hipertonia. És a dir: augment de la tensió muscular. Aquí és on trobem els poemes que ens parlen de sexe. Poemes com clítoris, seixanta-nou, o el mateix fuckin’ wheelchair, on trobem una cadira de rodes amb una funcionalitat insospitada –a la qual vostè mateixa ha fet referència abans. És el sexe un acte festiu lliure d’amor?
A la tercera part hi ha una aposta per l’hedonisme sense embuts. És un hedonisme que arriba després de la negació del cos. I per aquest motiu la tria lèxica és volgudament explícita. Per a mi era fonamental que els poemes fossin directes sense arribar a la grolleria. Però volia posar l’hedonisme en primer pla: a hipertonia, la vida sense plaer no és vida. Això no vol dir que el sexe exclogui sempre l’amor, però sí que infereix que hi pot haver diverses formes d’experimentar plaer sexual sense passar per l’amor dependent de què ens hem empeltat. El sexe hi és plantejat com un alliberament accessible per a tota mena de persones i de cossos.
Al llarg del poemari, ja sigui per citacions de textos o per referències en els mateixos poemes, esmenta, entre d’altres, Sylvia Plath, Maria-Mercè Marçal, Enric Casasses, Mercè Rodoreda, Josep Maria Benet i Jornet… Són aquests els seus companys de viatge quan escriu poesia?
Aquests i molts altres! Al principi, hi ha la citació d’una cançó de punk, de Crim. A les endreces vaig triar els autors que sobresortien més en el diàleg amb els poemes del llibre. També els que, per la manera de fer o d’entendre el món, m’han servit de coixí intel·lectual, de sopluig a l’hora de desxifrar-me a mi mateixa. Si ens haguéssim de posar a cercar companys de viatge, començaríem pels trobadors i acabaríem amb poetes coetanis. El que em preocupa més és que la literatura sigui un exercici de reflexió en contacte amb altres textos, no un dietari personal amb els desamors i les batusses familiars que has tingut. Probablement, l’aprenentatge més valuós que vaig fer a filologia catalana va ser la necessitat de conèixer la tradició. Passa, això sí, que després tu mateix pots fer i refer el propi cànon amb els autors que t’esperonen més a repensar i a reescriure.
Amb tot el que hem estat comentant, crec que no exagero en afirmar que matar la mare és un llibre polièdric, amb diverses capes de lectura. ¿Però potser el tema subjacent que amara el conjunt del recull de poemes és la necessitat de ser i sentir-se lliure?
Sí, jo diria que aquest llibre és una oda a la llibertat. Hi ha ràbia, dolor, però també un desig de viure molt intens. Si hi hagués de posar una banda sonora, seria, sens dubte, el Perquè vull, d’Ovidi Montllor.
