Alan Pauls (Buenos Aires, 1959) és un escriptor i periodista argentí reconegut, amb una obra extensa i de gruix, encara poc coneguda entre nosaltres malgrat que la seva novel·la El pasado va rebre el premi Herralde l’any 2003. Abans d’aquest premi, que el va acostar a un públic més nombrós, ja tenia una llarga trajectòria en el camp de la narrativa. Amb La vida descalzo l’editorial Literatura Random House va inaugurar una línia dedicada a l’autor.
Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 2006. És un text singular, inclassificable, bellíssim, barreja d’autobiografia sentimental i d’assaig, il·lustrat amb algunes fotografies de l’autor. S’hi apleguen reflexions diverses, evocacions lligades a records personals però també a llibres i pel·lícules, tot plegat al voltant de la platja com a espai de nuesa i de lleure, de llibertat, tot i que condicionada en alguns moments, i unida, en general, al temps d’estiu i de vacances. Pauls menciona moltes platges del seu país però cadascú de nosaltres té evocacions connectades al paisatge de mar, a l’estiu, sobretot, però potser també a l’hivern.
La platja recordada és i no és real. El nostre temps infantil ja no existeix i la memòria ens pot enganyar. La platja és un lloc on la individualitat, tot sovint, es dissol en el conjunt, un indret on anar descalç i amb poca roba és la normalitat. L’escriptor, malgrat explicar-se amb llargues frases, se’ns fa proper i entenedor perquè, d’alguna manera, molts dels seus records i de les seves vivències connecten amb les nostres. I, encara més, ens adonem dels molts detalls que se’ns passen per alt amb la sorra i el mar a prop, sota un sol sovint incòmode però estimat. Per molt que la platja hagi esdevingut un indret frívol, lligat a publicitats estacionals, aparentment vulgar, per més que s’hagin malmès alguns paisatges de costa, al capdavall continua sent l’indret dels jocs infantils, de la llibertat absoluta, i potencia una forma de vida que ens fa retrobar-nos de nou a nosaltres mateixos, més enllà del país o de la ciutat o del poble on el paisatge estigui inserit.
L’escriptor evoca un ambient familiar, el pare, separat de la mare, que vol guanyar l’afecte dels fills, els amics, la vida quotidiana, però va molt més enllà. Malgrat la mitologia, la platja no és el millor lloc per llegir, per fer l’amor. La platja es renova, es reinventa, es fa i es refà, Moltes imatges de platges, sense referents propers, són intercanviables a nivell universal, i s’assemblen tant com les persones, que en aquell ambient dilueixen la seva personalitat per forma part del conjunt.
El text està esquitxat de referències a moments emblemàtics del cinema en els quals la platja pot ser l’escenari de relacions tòrrides però, també, d’enfrontaments bèl·lics ja que, al capdavall, és un espai per on es pot penetrar amb una certa facilitat a l’interior dels països. L’illa, indret suposadament paradisíac, és també una presó, en determinats moments, ja que no té cap altre sortida que el mar. La badoqueria que ens provoca la visió dels cossos sense roba, a la platja, s’amara d’una certa innocència encisada.
La platja és un indret de pas, que demana pocs estris per gaudir-ne, però no és un indret definitiu. Aquest llibre és tan ple d’idees, de suggeriments, de poesia i, de literatura, al capdavall, que ens enfronta amb la vida des d’un punt de vista original i que per la seva riquesa, malgrat la brevetat, es fa difícil comentar sense deixar de banda aspectes importants del text, un text que demana noves i futures lectures.
