Nit rodona al Palau gràcies a Vox Luminis i la seva formidable interpretació del King Arthur de Purcell. El conjunt, que arriba per interpretar també Fairy Queen, va mostrar una gran coherència a les més de dues hores de duració del concert, una coherència que va accelerar el temps i va fer més fàcils de digerir les incoherències dramàtiques d’aquesta semiòpera purcelliana.
El conjunt és dirigit per Lionel Meunier (també participant com a intèrpret vocal i de flauta), però en aquesta ocasió va ser Anthony Romaniuk qui va donar les entrades als músics de l’ensemble, un conjunt que potser no obté les mateixes sonoritats per exemple d’Europa Galante, qui fa poc vam poder sentir també al Palau, però que per altra banda mostra un treball en equip i unes coherència i constància estilístiques que fan embogir el temps i la percepció d’aquest.
Vox Luminis no van perdre el temps amb afectacions i la interpretació va resultar senzilla, sofisticada, molt transparent i honesta. Farcit de ritmes solidíssims i plens de màgia, amb uns crescendi emocionals impecables que delataven el gran control dels intèrprets, però alhora sense que es perdessin ni la naturalitat ni l’espurna dramàtica. El seu King Arthur va quedar molt lluny d’un drama italià i va presentar ornamentacions poderosíssimes però perfectament caracteritzades a la British.
En l’apartat vocal també els intèrprets van mostrar-se consistents. Com a solistes van lluir potser menys (a excepció d’una Sophie Junker excel·lent com a Cupido, i en el segment de Saint Georges) però els nombrosos fragments corals van poder-se percebre amb una netedat fora del comú, i amb una interpretació dramàtica també consistent. La seva va ser una versió delicada i subtil, sense divergències notòries. La rotació dels cantants com a solistes també va ajudar a dinamitzar musicalment la interpretació, guiats per una divertida dramatúrgia d’Isaline Claeys.
La màgia de Purcell també va ser una constant durant l’espectacle, amb instants deliciosament captivadors com «Two daughters of this ancient stream» o «What power art thou» i amb una lectura dramàtica de Pere Arquillué. Val la pena recordar el que diuen a la pròpia King Arthur: «no deixis que els dies morin sense plaer.» L’ovació amb el públic dempeus corrobora la gran experiència d’escoltar Vox Luminis en viu, un esdeveniment que hauria de donar-se anualment al Palau de la Música.
