Maria Victòria Lovaina: «El silenci és allò que predomina a la meva novel·la»

L'autora publica 'La solitud del pianista', una història sobre dues sagues familiars unides per un secret a la Barcelona dels convulsos primers anys del segle XX
Maria Victòria Lovaina

Sílvia Romero


Maria Victòria Lovaina (Barcelona, 1959), mestra i pedagoga, en el camp de la creació literària s’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En narrativa breu ha guanyat diversos premis amb obres com Ernesta, Hivern a Roma, Veu de sucre, L’home que camina, i Cara de peix. En novel·la ha publicat Amb ulls de nina (Premi de Novel·la JoEscric.com), Dietari de les Gorges (Premi Paraules a Icària), Pell de gat (Premi Soler i Estruch de narrativa curta), L’esquerda de l’àngel (finalista V Premi de novel·la Gregal), i Rellotge de doble esfera (accèssit Premi La Verònica).

La seva última novel·la, La solitud del pianista (Roca Editorial), ha estat editada simultàniament en català i en castellà. En ella ens mostra l’evolució de dues sagues familiars unides per un terrible secret: l’assassinat del besavi Sindo. Una història ambientada en la Barcelona dels primers anys del segle XX, quan la ciutat vivia una època convulsa, i que estén la seva trama fins el febrer de 2000.

 

El fil argumental de La solitud del pianista ens mostra l’evolució de dues sagues familiars entrellaçades, els Carreras i els Pascal, i gran part de la narració s’ubica en els primers anys i fins a la primera meitat del segle XX, època en la qual està ambientada, també, la seva anterior novel·la, L’esquerda de l’àngel. Per què aquesta tria de període històric?

És una època que m’interessa perquè a casa s’havia comentat molt. El meu avi en parlava com un temps conflictiu, molt mogut en l’àmbit de l’activitat sindical i que fins i tot feia una mica de por. Però també s’hi referia com un temps dinàmic culturalment, amb moltes activitats teatrals i musicals. Bé, per a un noi de disset o divuit anys devia ser una època atractiva que li va deixar una gran empremta. A banda d’això, és una època llunyana, però no tant, i n’hi ha molta informació, fotografies, hemeroteques. En definitiva, la trobo molt interessant.

En el marc d’aquesta recreació històrica hi ha un element, entre els diversos que prenen protagonisme, que esdevé essencial en la novel·la: el piano.

Quan em documentava per a l’anterior novel·la, L’esquerda de l’àngel, vaig trobar que hi havia molta informació sobre pianos a Barcelona, compravenda, afinació, lloguer, concerts i un llarg etcètera; no hi havia moment en què mires una pàgina d’alguna hemeroteca i no aparegués algun anunci relacionat amb el piano. El fet em va cridar l’atenció i vaig reservar una part de tota aquella informació per si algun dia em decidia a fer-la servir.

I va arribar el moment…

Un cop acabada l’altra novel·la, la vaig fer servir i a més em vaig posar a fer una mica de recerca i vaig veure que a Barcelona a començament de segle XX hi havia una gran activitat relacionada amb el piano, des de petits tallers i fàbriques on es construïen pianos i que tenien gran acceptació per pianistes de renom, que s’exportaven pianos —molts a sud Amèrica—, escoles de música i molta demanda de professorat particular, demanda d’intèrprets de cafès i un llarg etcètera. A banda d’això, jo havia estudiat piano i és un instrument que m’agrada molt, però crec que aquest fet ha tingut un pes relatiu, penso que m’ha condicionat molt més tota la informació que hi havia al voltant de l’instrument a la ciutat de Barcelona.

De fet, la música en general també és protagonista de la novel·la. La trobem contínuament quan Mikhaïl assaja, però a més marca l’estructura de la narració, organitzada, talment com en una simfonia, en base a nou moviments i un Finale.

Sí, vaig pensar donar-li aquesta forma per tal que tota l’obra tingués aquest regust musical. Potser recorda més la simfonia per la quantitat de personatges, per les anades i vingudes dels personatges que crec que la fa més dinàmica, potser com quan sentim una simfonia i anem sentint la varietat d’instruments, però que al final fan un tot. Segurament vaig pensar així, que malgrat la quantitat de personatges, al final sonés com un tot.

Tornant a la recreació històrica, La solitud del pianista ens ofereix moltes dades reals barrejades amb la ficció. I el mateix succeeix en el cas dels personatges.

Quan m’anava documentant per a la novel·la i llegia fets que havien passat en aquella època, la ment ja em feia veure els personatges, que encara estaven lleugerament ideats, que vivien tot allò que passava aleshores i aquest fet me’ls començava a fer vius, dinàmics i sobretot, més reals. Jo crec que barrejar la ficció amb la realitat li pot donar més versemblança a la novel·la. De fet, els personatges anònims som testimonis de fets històrics i la història mai no parlarà de nosaltres, però al final, crec que els personatges anònims són més protagonistes que aquells que esmenten els llibres d’història.

Ben mirat, aquest dinamisme dels personatges fa que la narració oscil·li en un vaivé harmònic entre l’època contemporània, datada en uns dies concrets del mes de febrer de 2000, i el passat que se’ns evoca i que sobretot cal situar-lo, com he dit, en la primera meitat del segle XX. Però a més comptem amb un colofó en tancar cada apartat o moviment: unes anotacions que es mouen entre l’epístola i el dietari. Parli’ns d’aquesta arquitectura de la novel·la.

Arribar a aquesta arquitectura em va costar molt, i de fet no vaig començar a escriure fermament la novel·la fins que no vaig tenir clara l’estructura. Habitualment em passa que quan tinc clara l’estructura ja puc tirar endavant. I bé, em vaig agafar al tema musical i vaig pensar en un compàs de quatre per quatre, i en cada moviment hi ha quatre apartats i després aquest tancament del dietari que va ser el darrer que vaig incorporar i que vaig tenir molts dubtes, però trobava que necessitava completar la història de la vida de l’Elvira, la dona que escriu el dietari, i que fa canviar el destí d’alguns personatges de la novel·la.

 

Maria Victòria Lovaina 2

 

De nou la música és el que ha guiat les seves decisions creatives. Canviant de tema, ara voldria remarcar el concepte de saga familiar a què m’he referit abans, perquè si bé a l’inici sembla que tot girarà al voltant de Sindo Carreras i Mateu Pascal, després comprovarem que el ventall de personatges que intervenen en la història narrada és ampli, i tots compten amb un bon treball de caracterització psicològica. Com ha treballat, en el cas d’aquesta novel·la, el retrat dels personatges?

Els he anat posant en situació d’actuar, els he enfrontat davant situacions de conflicte i crec que això els ha donat més realisme. Primer els he treballat per separat, he anat definint cadascun. Bé, no ho sé, ha estat una mica complicat i he escrit i reescrit moltes vegades. Tot va començar amb el personatge de la Graciela, i després amb les converses entre l’avi i el net i amb aquestes converses em sembla que ja vaig anar veient com eren els altres, com si m’ho expliquessin, a veure, que això queda molt esotèric, però no, eh. En fi, que a partir d’aquí van anar sorgint els altres.

Esotèric o no, val a dir que alguns personatges deixen una important empremta emocional en el lector, i ara estic pensant precisament en la Graciela Santos que acaba d’esmentar.

Ai, la Graciela, sí, tot comença amb ella. Sí, és cert, és una dona fora del seu temps, potent, decidida, amb empenta, esbojarrada. Però que arriba un moment en què ja no pot més, la vida acaba per saturar-la, per dir-ho suaument. Va ser el primer personatge que em va venir al cap, em va venir al cap tota la seva vida, com una pel·lícula. Al final fins i tot em va saber greu tot allò que li passa.

No m’estranya, perquè Graciela provoca empatia. Per l’altra banda hi ha altres personatges que pot semblar que passen per la novel·la d’esquitllentes, però en realitat són vitals de cara al conflicte i al desenllaç. Seria el cas d’Elvira i Paulí, i de retruc d’Elvira i Ackerman. En el cas d’aquest darrer, què la mou a presentar-nos-el amb certa ambigüitat?

El volia representar com un de tants personatges que durant la Primera Guerra Mundial van passar per Barcelona i que tenien l’objectiu de buscar-se la vida, d’enriquir-se, de treballar per uns i per uns altres. I Ackerman és això, un personatge que va a la seva, que no està clar què ha vingut a fer, però vaja, es va intuint segons avança la novel·la.

Ben cert. Quant a la història dels Carreras-Pascal, ens ve narrada gràcies a l’interès de Mikhaïl pel passat familiar. I serà la conversa entre Mikhaïl i l’avi Vador el que permetrà desplegar tot aquest entramat per tal de fer-nos descobrir, entre d’altres temes, un assassinat. Però convindrà amb mi que el que preval en aquesta història no és tant el crim sinó el silenci.

Sí, crec que el silenci és allò que predomina a la meva novel·la, tot allò que no es diu, tot allò que s’amaga pren un paper important. Retornant a la música, els silencis en la música són elements essencials, i en Mikhaïl ho diu en algun moment, alguna cosa així com que no es poden entendre sense les paraules d’abans i de després i que els silencis regulen les paraules, en realitat modulen la melodia. I quan els silencis de la novel·la es desvetllen tot es remou i els personatges surten de la rutina habitual i apareixen totes les rancúnies antigues i les seves vides potser surten de mare o del bàlsam habitual.

Partint de la idea que el silenci és predominant en la novel·la, també provocarà en Mikhaïl la necessitat de cercar la seva pròpia identitat, tot provant de trobar Razda, una nena de l’orfenat del qual prové ell. El títol fa referència a aquest buit que sent Mikhaïl?

Sí, en Mikhaïl pateix a causa dels silencis i fan que se senti sol, com desubicat. És aquest buit de no conèixer el passat, la complexitat i la totalitat del passat, els orígens. En contraposició amb la seva parella, la Rosa Li, que tampoc no coneix els seus orígens, però a casa seva han parlat de forma més oberta, més natural i no hi ha hagut silencis. En el cas d’en Mikhaïl sempre ha viscut el passat com una ombra, com si hi hagués un forat en els seus primers anys de vida.

Tenim, doncs, una història de silencis i de solituds, però també hi trobem altres temes com l’amor, l’amistat, la solidaritat, l’ensenyament, la minusvalidesa, l’adopció, el concepte de família, la pèrdua, la memòria… Quin d’ells esdevé el seu cavall de batalla a La solitud del pianista?

Jo diria que tots aquests elements s’entrecreuen a la novel·la, però que aspectes com l’amistat i l’amor esdevenen el motor que fa girar les accions d’alguns dels personatges. A l’Elvira l’ha mogut l’amor per fer el que ha fet. En Mateu fa el que fa per amistat amb el seu amic Sindo. I fins i tot la Graciela fa el que fa per amor. Però també el concepte de família té un paper important, la sang potser no és l’element essencial per formar una família. Em sembla que això ho diu l’Ackerman en un moment donat, «vostès sí que són una família sense el llast de la sang.»

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES