Alejandro Simón Partal ens presenta un jove que fuig del seu passat familiar i arriba a Calais, prop de Boulogne sur Mer, al nord de França. Allà, entre el fugir del passat i el quotidià transcorre dels dies, succeeix una trobada casual. Apareix el Nízar, un jove siri que viu a La Jungla, un campament d’immigrants, mentre espera la formalització de la seva entrada al Regne Unit. En aquella trobada té lloc un col·lapse amorós, nascut del desig carnal per fi alliberat, de la voluntat de crear i compartir intimitat, del fugir de la solitud, de l’aspiració de canvi per assolir una vida millor. D’aquesta trobada sorgeix una relació sense capes, de pell a pell, però que no pot fugir de les motxilles ni de les diferencies que la societat ens fa arrossegar.
Tot i la importància de la relació entre el protagonista i el Nízar, La parcela (Caballo de Troya) no és un a novel·la romàntica. És una memòria, una crítica de les desigualtats socials, de l’ensenyament actual i de com els populismes tracten la migració. Alhora, explora les necessitats i les limitacions sentimentals i la capacitat, o la manca d’aquesta, per verbalitzar-les. És, en definitiva, un engranatge on els individus en dubte conformen una societat a la deriva, deshumanitzada. És la narració d’un temps puntual, una creueta, el passatge d’unes vides en dubte, en espera, que van donant bandades, oscil·lant entre la vida que deixes enrere i la que aspires a tenir. Un interregne vital que colpeja de forma tan profunda que acaba marcant el destí, com una roca que cau a la llera del riu transformant el paisatge.
És destacable l’escriptura de l’Alejandro Simón Partal; tot i ser aquesta la seva primera novel·la ens permet albirar la seva trajectòria com a poeta i dramaturg. Cerca contínuament la bellesa de les descripcions, creant oracions d’una veritat absoluta mitjançant imatges-memòria que deixen pou al lector. I ho fa amb una solvència natural, ajudat, a més, per un ritme que no decau en cap moment. Les escenes van succeint com si es tractés del cabal d’un riu del qual el lector no en pot, ni vol sortir-ne.
L’autor no entra en remolins emocionals, de fet permet que l’humor vagi apareixen, inclús en moments dramàtics. És destacable, en aquest sentit, un capítol, gairebé propi del teatre de l’absurd, on enmig d’una situació hiperbòlica comencen a desencadenar-se els acomiadaments, les pèrdues, com una pluja incessant i imparable.
La narració ens presenta un altre personatge: el paisatge. D’una banda, la llum i l’aigua són elements vitals en dues escenes transcendentals, una a l’inici i l’altre, com a contraposició, a les acaballes. D’altra banda, Calais és presentat com un lloc decadent, un territori on París no hi arriba. Un espai trist i insolidari, format per ombres poc nítides, olor a pluja i mar, sense sal, i sabor a alcohol.
També és destacable el doble sentit del títol. La Parcela és el terreny amb una bona casa que els pares del protagonista posseeixen, un somni aspiracional d’una generació de classe mitjana-alta espanyola. Però, alhora, és La Jungla, aquell espai cercat on viu el Nízar amb milers d’immigrants, que aspiren a una vida digna a Europa. Ambdues parcel·les són espais ideats pels humans plens d’individus perduts i on els forans són vistos amb recel.
Deia el mestre Cavafis que hi ha una ciutat que et persegueix i de la qual no pots escapar, a la qual sempre tornaràs, perquè no hi ha fora d’ella camins ni vaixells, ni felicitat. I és justament aquesta metàfora, aquest camí, d’anada i tornada, ple de dubtes i vivències el recorregut que ens narra La parcela.
