Vicenç Villatoro: «Totes les memòries són legítimes, amb un únic límit: la veritat»

L'autor publica 'Tren a Maratea', una novel·la sobre com els records personals topen amb la memòria col·lectiva i això pot provocar incomoditat
Vicenç Villatoro.
Vicenç Villatoro. / Foto: Rosina (Grup 62).

Manel Haro / @manelhc


L’escriptor i periodista Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) publica Tren a Maratea (Proa), una novel·la que, en paraules del seu autor, reflexiona sobre «com la memòria personal de vegades no coincideix amb el que podríem anomenar el relat de la història oficial, sense arribar a contradir-lo.» Dos són els personatges que ens hi trobem: Antonio i Eliana. Ell és un home gran que a causa d’una malaltia, viu els seus últims dies, motiu pel qual ha decidit tornar a Maratea, el poble del sud d’Itàlia d’on va marxar molts anys enrere per allunyar-se de l’empremta de la Segona Guerra Mundial. Ella és una jove professora universitària resident a un Nàpols afectat per un brot de còlera i que recentment ha trencat la seva relació de parella. Els dos es troben al tren, senten el pes de la soledat i comencen a parlar. És llavors quan la novel·la ens porta a aquells anys quaranta a Maratea, gràcies a la memòria d’Antonio, que comparteix un relat que mostra les complexitats i els diversos relats que conviuen en una guerra.

 

Tren a Maratea ens porta a un temps d’epidèmia, la de còlera que va patir Itàlia el 1973. La nostra pandèmia de Covid va estimular-lo a buscar altres situacions de crisi sanitària?

Enmig del confinament per la Covid, vaig creure que aquests climes diguem-ne d’excepció sanitària, de presència quotidiana de la malaltia –i per tant de la mort- en la vida col·lectiva, modificaven o dramatitzaven alguns temes de sempre: el pas del temps, la fugacitat de les coses, la por a la mort, la fragilitat dels projectes personals. Recordava per exemple La mort a Venècia de Mann o la Diceria dell’untore de Gesualdo Bufalino. No era el tema de la narració que volia fer, però era un clima que li anava a favor, al meu parer.

La novel·la, en realitat, ens parla de dues èpoques. A banda de portar-nos al Nàpols de 1973, també ens porta a la Segona Guerra Mundial, on va combatre un dels dos protagonistes, en el bàndol dels partisans. Volia parlar de la guerra o de la memòria?

Clarament, de la memòria. La guerra, qualsevol guerra, em serveix com a període d’intensitat extrema que deixa petges més fortes a la memòria. Però per a mi el tema de fons del llibre és com la memòria personal de vegades no coincideix amb el que podríem anomenar el relat de la història oficial, sense arribar a contradir-lo. M’ho havia trobat moltes vegades fent els meus llibres anteriors de caràcter memorialista: la vivència que té cada persona del temps de la guerra –en aquest cas, de la d’aquí- no coincideix necessàriament amb l’esquema que ha quedat per a la història, sense tampoc posar-lo en qüestió. Les experiències personals són molt variades, plenes de matisos i de grisos, com ho és la seva memòria. I de vegades aquesta diferència provoca incomoditat, una sensació de desubicació.

En l’actualitat Europa viu també una guerra complicada. En un moment de la novel·la, els seus dos personatges, l’ancià Antonio i la jove Eliana, conversen sobre les realitats que conviuen dintre d’una guerra i dintre d’un mateix bàndol. Com saber quin relat és el bo, si és que n’hi ha un de bo?

Totes les guerres són complicades. En totes hi ha experiències personals diverses i contradictòries. I totes les memòries són legítimes, amb un únic límit: la veritat. La memòria, la interpretació, la valoració, són lliures i legítimes, totes s’hi valen, totes són necessàries. Però el límit és la veritat, hi ha coses que han passat i coses que no han passat. I això és la història qui ho estableix. Els hi podem donar més o menys importància, les podem explicar així o aixà, però no podem dir que no han passat. De la mateixa manera, no podem introduir en la nostra memòria fets que no són certs. A partir d’aquí, cadascú té la seva pròpia memòria i la interpretació i la valoració que neix de les seves conviccions.

 

Tren a Maratea

 

Hi ha més desinformació ara o en els temps de la Segona Guerra Mundial?

Ara hi ha més informació que mai, i per tant també més desinformació. Potser fa uns anys, fa un segle, el problema era sobretot el que era cert i no es deia i ara és més el que és diu, però no és cert. Potser fa uns anys el principal problema era la censura, l’ocultació, i ara és la mentida, les fake news, les sobreinformacions falses.

Abans ho parlàvem, la novel·la toca temes com la mort, el pas del temps, la malaltia, la soledat, la migració, aspectes que ja han aparegut en la seva obra anteriorment. Li pregunto si hi ha molt de vostè -o de la seva família- en Antonio, especialment perquè el cognom de la mare del personatge és Lammoglia i el seu Lamolla.

Probablement totes les novel·les són autobiogràfiques, perquè en totes l’autor hi aboca la seva experiència i les seves preocupacions. Aquesta, de tota manera, no ho és gaire. El joc dels cognoms és per dir-ho així una pista secreta, però no necessàriament significativa. Per fer el llibre La casa dels avis vam viatjar amb la meva dona fins a Maratea des de Nàpòls. Maratea és el poble d’on prové una línia de la meva família materna, que va emigrar a Catalunya al segle XIX. Es deien Lammoglia de primer cognom i Lamarca de segon. Aquí els he capgirat. Simplement, com un recordatori –a mi mateix- que un dels motors que va posar en marxa la redacció d’aquest llibre va ser aquell viatge a Maratea, en unes circumstàncies radicalment diferents a les que té el personatge. Jo no sóc més Antonio Lamarca que el que qualsevol personatge de qualsevol novel·la és el seu autor. Ni menys.

A mesura que ens fem grans tendim a sobredimensionar el temps que hem perdut al llarg de la nostra vida?

La resposta pot ser una obvietat: tenim més temps per recordar, en els dos sentits que té la frase. Tenim més quantitat de temps en el passat que evocar amb els  nostres records, i tenim més temps del present per dedicar-lo a la memòria. O més vocació de fer-ho. Hi ha més passat i el passat importa més. La memòria l’evoca, però també tria i també construeix. La memòria és la vida viscuda. Però és també el que retenim de la vida viscuda.

De tota manera, llegint Tren a Maratea, m’ha fet pensar que, independentment de quina edat tingui una persona, com més curt és el seu futur -en aquest cas per una malaltia irreversible-, més gran es fa el seu passat. Què n’opina?

Em sembla cert. Per raons diguem-ne físiques: hi ha més massa crítica en el passat. Però també perquè a l’hora de fer balanços del que hem viscut, com més temps ha passat menys provisional i menys reversible és el balanç. Als vint anys pots dir: la meva vida ha estat així fins ara, però encara soc a temps de canviar-ho. El personatge del llibre ja no té temps per  capgirar el balanç. L’ha de fer amb el que ha viscut, perquè sap que no hi podrà afegir gran cosa més. Només una, de fet, però important: el retorn.

En la novel·la Antonio escriu que no és cert que els vells temps fossin millors, sinó que nosaltres ho érem. Anem reescrivint -i una mica inventant- el nostre passat quan envellim?

Una de les necessitats de les persones, a qualsevol edat, és dotar de sentit l’experiència vital. Narrar no és evocar fets com qui enganxa cromos a un àlbum, sinó connectar-los a través d’un fil, i per tant triar-ne uns i deixar-ne uns altres de banda. Tot per generar una sensació de sentit, il·lusòria o no. I molt sovint, en la vida i en la literatura, dotar de sentit acaba sent sinònim de fer mite, de mitificar (que no vol dir necessàriament fer-ho millor).

 

Vicenç Villatoro 2

 

Els seus dos personatges senten el pes de la soledat, de viure en un món hostil, tot i que són de generacions molt diferents. Podríem dir que aquest sentiment de soledat és el que fa que neixi una ràpida complicitat entre ells?

La soledat, com el viatge en tren, com el clima de pandèmia, són per dir-ho això exigències del guió: perquè dos desconeguts es posin a parlar, cal que es produeixin unes determinades condicions que ho facin versemblant. El viatge en tren n’és una, de ben clàssica. Estranys en un tren. Quants relats de Zweig comencen amb una robada casual en un tren! La soledat també. I a partir d’aquí, cal que els personatges es relacionin amb empatia. En aquest cas, a mi em convenien dues coses. Una, que el protagonista de la història no en fos el narrador. Dues, que el narrador i el protagonista no s’assemblessin de res, fossin ben diferents: un home i una dona, un jove i un vell, un d’aquí que se n’ha anat i una de fora que ha vingut. Això és el que faria possible el diàleg.

Tren a Maratea és una història sobre persones i mons que no s’agraden?

No ho diria d’una manera tan contundent. Són, sobretot el protagonista, persones que viuen una determinada incomoditat. I que busquen encaixar les peces. Tornar és fonamentalment una manera de reconciliar-se amb la pròpia vida.

Antonio no fa un viatge a un lloc, sinó un viatge a un temps. A quin temps viatjaria vostè?

No sóc gens Antonio, en aquest sentit. Per a mi, els meus temps són també aquests. Avui. Hi ha un acudit d’en Quino on el pare de la Mafalda comença una frase dient «en mis tiempos…» I ella li respon: «jo em pensava que els teus temps eren ara.» Doncs estic més d’acord amb la Mafalda que amb son pare. El protagonista del llibre potser no.

Llavors no tots vivim ancorats a un temps concret? 

No necessàriament, però sí que em sembla cert que no totes les hores o els dies o els anys de la nostra vida pesen igual. Hi ha situacions, circumstàncies, esdeveniments que deixen una petja més gran a la vida, que tenen una densitat més alta, i que configuren més la memòria. Per als qui van fer la guerra o la van viure, aquells anys tenen un pes o una densitat especial. I participen mes en el sentit de la pròpia vida. Podríem dir que hi estem més ancorats.

Quines preguntes o dubtes voldria suscitar al lector amb la seva novel·la?

El dubte seria aquest: com viure la nostra memòria individual de les coses si no coincideix del tot amb el que ha quedat establert com la història d’un temps. I com en aquesta memòria personal, al final, el més sòlid i durador són certes vivències molt físiques, molt sensorials, de la infantesa. Si hagués fet passar la novel·la a Catalunya o a Espanya i els fets que s’hi narren tinguessin a veure amb la Guerra Civil o amb el procés, posem per cas, molts lectors pensarien: mira, és una novel·la sobre la guerra o sobre el procés.

Cert.

Fent-ho passar a Itàlia, a més de proclamar la meva fascinació pel país i per la literatura italiana, i especialment per la meridional, volia evitar aquesta lectura conjuntural. No és sobre la guerra o sobre el procés. És sobre la memòria. En general. I per tant, indirectament, també la de la guerra o la del procés. Encara que passi a Maratea.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES