‘La mort a Venècia’, la bellesa sobreviu en temps d’epidèmies

Visconti va fer una pel·lícula basada en la novel·la de Thomas Mann protagonitzada per un compositor seduït per un adolescent

Manel Haro / @manelhc


Feia temps que tenia ganes de tornar a veure La mort a Venècia, dirigida per Luchino Visconti el 1971, pel·lícula de la qual sempre he tingut molt bon record, segurament perquè una de les meves primeres lectures d’adolescent va ser el llibre de Thomas Mann en el qual està basada la pel·lícula. El seu protagonista és Gustav von Aschenbach, compositor i director d’orquestra d’uns cinquanta anys que arriba a la ciutat dels canals sotmès en una profunda crisi creativa i existencial. A través de flashbacks, Visconti ens mostra alguns dels episodis de la vida d’Aschenbach, com la mort de la seva petita filla, o els desastres musicals que protagonitza en alguns auditoris.

El viatge a Venècia es l’oportunitat per descansar i agafar forces per superar les seves ferides, però dues circumstàncies fan que la seva estada sigui un maldecap encara més gran per a ell. Per una banda, la ciutat es veu assotada per una epidèmia de còlera que està matant als seus habitants. Ningú en parla, tota la gent local té la consigna d’amagar el que hi passa perquè Venècia viu del turisme i no es pot arriscar a perdre la seva font d’ingressos principal. Però el protagonista veu que desinfecten els carrers i comença a percebre algunes actituds estranyes al seu voltant.

Per altra banda, Aschenbach ha quedat totalment enlluernat per un adolescent polonès, Tadzio, que s’allotja amb la seva família en el mateix hotel del Lido. Al principi es percep una lluita del protagonista amb ell mateix, una mena de negació que a poc a poc es va convertint en resignació. La inicial curiositat es converteix en un desig que no pot controlar, fins que en un moment de la pel·lícula veiem que pronuncia les paraules «t’estimo.» Ni el relat de Thomas Mann ni la cinta de Visconti entren en gaires detalls sobre la naturalesa d’aquest sentiment: un dels debats que suscita l’obra és si aquest sentiment és desig, amor, fascinació o afany de protecció cap al jove.

 

Muerte en Venecia Visconti

 

Ara bé, La mort a Venècia és una obra plena de simbolisme, i segurament no podem reduir el neguit d’Aschenbach a una qüestió estrictament terrenal. Tadzio podria encarnar un amor prohibit, una seducció homoeròtica, lectures aquestes que no podem descartar perquè el mateix Thomas Mann les va viure en persona. De fet, aquest Tadzio és la traducció literària d’un personatge real, el del jove polonès Wladyslaw Moes, de qui Mann va quedar seduït quan estava a Venècia. No fa gaire vaig veure un documental sobre la família Mann, on deien que tothom era conscient de l’homosexualitat de l’escriptor.

Dit això, la relació entre Tadzio i Aschenbach és bidireccional. En la pel·lícula veiem com Tadzio es deixa observar, ell és conscient de l’efecte que provoca en l’home. Tadzio és la temptació de la bellesa i de la joventut amenaçada per la mort. Recordem que Aschenbach és un creador, un compositor, algú que viu a la recerca constant de la bellesa i de la puresa. I a més, està en crisi, i caminant a poc a poc cap a la destrucció. Tadzio és allò que se li ha escapat, allò que mai podrà tenir, és la certesa que aquella bellesa el sobreviurà mentre la seva pròpia obra ha quedat irremeiablement enterrada.

¿Com es pot entendre, si no, que mentre Aschenbach va acusant els efectes de l’epidèmia, i mentre els carrers de Venècia són devorats per la brutícia i l’abandonament, el jove Tadzio segueix passejant la seva integritat, la seva joventut i bellesa, com si res no anés amb ell? Podria ser la innocència juvenil, és clar, però aquesta tornaria a ser una lectura massa terrenal per a un Thomas Mann que mai perdia l’oportunitat de fer-nos reflexionar sobre l’art i la vida, en els seus sentits més amplis.

La pel·lícula de Visconti és més un llenguatge visual que parlat. L’espectador ha de deixar-se endur per l’atmosfera que ens transmet la pel·lícula, on té un pes important la música de Mahler, especialment l’adagietto de la Simfonia número 5. La  d’Aschenbach (Dirk Bogarde) i Tadzio (Björn Andrésen) és una història de mort i de bellesa amb una epidèmia com a rerefons, letal amb les persones, però incapaç d’aturar l’amor, la bellesa, l’art i el desig.

Categories
CINEDramaEPIDÈMIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES