Nit vienesa a L’Auditori

Ibercamera va oferir el concert de la pianista Elisabeth Leonskaja i Ádám Fischer dirigint la Simfònica de Düsseldorf
Elisabeth Leonskaja pianista
La pianista Elisabeth Leonskaja.

Albert Mena / @jakoblenz


Ibercamera afegeix un nou capítol a la seva llarga trajectòria de nits memorables a la capital catalana amb un concert dedicat a dos mestres de la composició vienesa: Beethoven i Mahler. La prestigiosa pianista Elisabeth Leonskaja va substituir Sir Andras Schiff, qui va caure fa uns dies i es va veure incapacitat per a seguir amb la seva gira. Leonskaja va ser, doncs, la solista convidada a L’Auditori a interpretar el Concert per a piano núm. 5 de Beethoven, «Emperador.»

A càrrec de la també prestigiosa Simfònica de Düsseldorf vam trobar Ádám Fischer, director hongarès de qui podria dir-se que té una discografia centrada en música vienesa (Mozart, Haydn, Beethoven, Mahler…) però amb incursions al segle XX (Berg i Bartók). No va sorprendre doncs que el Beethoven de Fischer sonés gràcil, elegant, aristocràtic i cortesà -elements que caracteritzen la música del classicisme vienès-, però en aquest cas barrejant instruments moderns amb una aproximació gairebé historicista.

Cal dir que va tenir una rebuda freda per part del públic barceloní, qui potser esperava una lectura més romàntica. En qualsevol cas, nombrosos punts forts va tenir la interpretació de Fischer, qui va posar especial èmfasi en cuidar el canvi de dinàmiques, especialment en moments de major intensitat, amb unes transicions entre silenci i sonoritat plena de textura exquisida, que semblava per exemple fer desaparèixer els violins de l’orquestra en una xarxa sonora finíssima.

Pràcticament el mateix efecte va aconseguir Leonskaja en els nombrosos moments de pianissimo, on Beethoven es mostra potser més ensucrat del que és habitual (per exemple als moviments 1r i 3r), però on la pianista va atorgar a la sonoritat un alè vital, humanista i transcendent extraordinaris, un dels factors que la constitueixen en una intèrpret de categoria pròpia. Tornant a Fischer: ni uns vents fusta i metall de sonoritat sospitosa al 2n moviment van treure màgia a la interpretació, que va culminar amb un rondo i allegro ple d’idees i energia (especial menció a l’aturada perfectament timbrada i de construcció rítmica precisa just abans dels acords finals), amb rubatti meravellosos que es constitueixen en pauses per a agafar força i augmentar els decibels de drama.

 

Ádám Fischer

Ádám Fischer.

 

Tot i tenir una sonoritat una mica rígida en les notes de major volum, Leonskaja va tornar a mostrar que prové d’una llarga tradició musical que, a dia d’avui, resulta molt difícil de trobar. Fischer també va mostrar escola, particularment en aquest Beethoven, que recorda molt al cicle complet de simfonies de Mozart que va enregistrar amb l’Orquestra Simfònica de Dinamarca. Potser els nombrosos moments d’excel·lència van fer destacar alguns d’altres menys inspirats, no per això poc notables, però naturalment força menys excitants. Quan la música perd velocitat, sorpreses, elegància i aristocràcia, resulta un pèl més mundana.

Desgraciadament el Mahler va sonar un parell d’esglaons per sota pel que fa a caracterització i concepte. Un primer moviment força avorridot, on semblava que havíem despertat després del primer gran clímax, a dos terços del final. Van aparèixer també alguns moments de sonoritat confusa en els forte de l’orquestra (molt més nombrosa que en el Beethoven). Ni amb l’esfereïdora marxa fúnebre del 3r moviment va aconseguir Fischer trobar l’equilibri adequat entre les (nombroses) repeticions mahlerianes d’idees que ja són a la partitura, amb un manteniment de la tensió. Simplement hi havia un so fluid, solvent però sense gaire ganxo ni interès.

La lectura d’aquesta Tità de Fischer va resultar descolorida, poc decadent, poc vienesa, poc caracteritzada. No va sonar malament, però encara hi ha viu el record de Currentzis fent ensorrar L’Auditori amb aquesta mateixa simfonia. Els últims compassos van fer recuperar l’energia, la repetició mahleriana es converteix aquí en un clímax autorecurrent que es presenta a si mateix una vegada i una altra per a estimular-se a culminar. Afortunadament aquí però el públic sí va respondre un cop acabada l’obra i els crits de joia van inundar la sala.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES