Aquest interessant llibre, El jefe de los espías (Roca Editorial), ens introdueix en els arxius personals del tinent general Emilio Alonso Manglano, nomenat cap del CESID després del cop d’estat del 23-F, a instàncies del ministre Alberto Oliart. Aquest assaig és molt més que una biografia; és, sobretot, un passeig aprofundit per la història i els seus rerefons. Manglano va ser un dels homes més influents a l’estat espanyol durant els catorze anys que va tenir aquell càrrec.
Molts d’aquells secrets polítics d’aleshores han acabat per no ser-ho tant, tot i que, llegir de primera mà les notes i reflexions del protagonista, inquieta força. Els periodistes Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote han fet una feina impressionant, però crec que la publicació d’aquest llibre no ha provocat les grans polèmiques previstes, al menys de moment. Per a les persones joves que no estiguin directament interessades en la història contemporània de l’estat espanyol molts d’aquells fets i personatges poden resultar llunyans i, en ocasions, desconeguts. A nivell popular funciona força allò de no hi ha un pam de net i les raons d’estat s’imposen des de l’antiguitat, passant per Maquiavel, un autor mal llegit i mal interpretat.
Avui, per exemple, ja estem curats d’espants pel que fa als negocis i afers eròtics del rei emèrit, i el que ens pot preocupar és que tot plegat era conegut pels serveis d’espionatge o que s’intentava gestionar i silenciar per tal de donar estabilitat a la nostra, avui encara feble, democràcia. Pel llibre desfilen personatges de pes, i en seguim l’ascens i davallada, com en el cas d’Adolfo Suárez o Felipe González. D’altres temes espinosos van ser la legalització del Partit Comunista, el violent vesper del País Basc i les seves repercussions a tots nivells.
L’autor Juan Fernández-Miranda.
L’afer reial amb, entre d’altres, Bárbara Rey, o la seva llarga relació amb una dama catalana, avui ja són secrets esventats per moltes bandes. De la guerra bruta policial també se n’ha escrit i parlat força. El que passa és que arribar a la primera mà de les informacions encara produeix rebuig ja que coses que havíem cregut que eren, senzillament, brames populars, resulta que eren veritat i la tafaneria encara quedava curta.
Manglano, amb totes les seves inevitables contradiccions, ens produeix admiració. Estem davant del militar honest, al servei d’una causa, un poder i uns objectius. Un personatge avui oblidat, dels molts amb els quals ens ensopeguem al llibre, és Carmen Díez de Rivera, una de les grans dames de pes de la Transició, malauradament de vida no gaire llarga, que va tenir responsabilitats, no sempre conegudes ni valorades, en el context del canvi polític i que va tenir amb el protagonista, fins i tot, un afer romàntic.
Davant del desencant actual sobre com va anar el desenvolupament del final del franquisme i el pas a la democràcia, el llibre ens enfronta amb una realitat espinosa, hem d’admetre que, amb totes les limitacions existents, tot plegat no va ser gens fàcil. Els entrebancs van ser molts, tampoc va ser aquella una transició pacífica i a la bugada es van perdre molts llençols. Manglano podia haver destruït els documents, aquestes admirables notes organitzades, escrites sovint a mà, un conjunt ingent de paperassa. Però no ho va fer.
És aquest un llibre de pes, per consultar, per obrir un debat que està pendent i que es realitza a petites dosis, sense generar massa expectatives. Encara existeix molta documentació oculta, que no s’ha desclassificat. Hores d’ara, però, potser hi ha més interès pel present i el futur que no pas pel que va ser o el que podia haver estat. No és aquest un llibre fàcil de llegir, és un llibre per tenir i consultar. I per combinar amb d’altres volums que, a poc a poc, ens van explicant què passava en la realitat de les altes instàncies i del poder quan gent com jo era jove i encara, una mica innocent.
L’autor Javier Chicote.
I el que ens expliquen no afecta tan sols a Catalunya, a Espanya, el llibre evidencia que les condicions econòmiques o polítiques, en ocasions, s’imposen des de llocs ben inesperats. Entre d’altres temes això explica la bona relació de Juan Carlos I amb els Emirats, per exemple.
Un dels factors importants del llibre és que aconsegueix que sentim pel seu protagonista un gran respecte. Home d’idees conservadores, molt religiós, però liberal en força aspectes, realista amb la situació del país i disposat a evolucionar però, així sí, protegint el Rei i l’Estat. Un gran professional en el seu àmbit, capacitat, intel·ligent i no exempt d’escrúpols morals. Tot plegat li va produir, ben segur, problemes ètics en molts moments.
Complir el deure i fer allò correcte alhora no resulta senzill. L’any 1995 va dimitir del seu càrrec, jutjat, condemnat i després absolt, a causa de les escoltes il·legals a la seu d’Herri Batasuna. La seva sortida del CESID i l’evolució de la situació política el van situar en una mena de solitud mancada de qualsevol tipus d’agraïment a nivell polític. Els homes més necessaris, i rellevants en temps difícils, sovint incomoden, quan les coses canvien i els relats es tergiversen a gust del present. Per això i per molts motius més és aquest un llibre absolutament imprescindible.
