Vaig llegir el llibre Futurofobia (Plaza & Janés) perquè vaig sentir, per la ràdio, el seu autor, Héctor García Barnés, i em va agradar molt el que deia. Crec que ens plau sentir allò que, d’alguna manera, potser amb plantejaments diferents, pensem nosaltres mateixos. De fet el llibre va dirigit a la generació dels quaranta anys, la dels meus fills, la de l’autor, més o menys, però moltes de les reflexions són de gran interès per a la franja d’edat dels pares i mares d’aquesta generació, que potser, amb tota la bona intenció, hem contribuït a aquesta futurofòbia tan estesa.
I és que darrerament sembla que hi hagi un cert interès en amargar-nos la vida, ja sigui a través de la televisió, del cinema, de determinades lectures, de la publicitat i de tantes reflexions de suposats experts en el que sigui. La meteorologia sembla una malaltia irreversible, l’economia no funciona, la medicina, malgrat els seus avenços, està condicionada a l’atzar de pandèmies imprevistes.
L’autor aplega molts exemples, lligats amb les generacions joves, però ja en aquest punt de maduresa en què passes a una edat considerada adulta del tot. Incideix en determinades nostàlgies, mitificades en excés, les crisis es magnifiquen i semblen eternes, i s’evoquen passats que mai no van existir. Les referències culturals que trobem al llibre són moltes i de gran interès. La por al futur ha existit des de temps ancestrals, en èpoques en les quals la vida era fràgil i tot just es treballava per sobreviure. Però, paradoxalment, hi havia utopies, esperances situades en un suposat futur millor.
Vam viure uns anys amb unes expectatives excessives, cosa que la gent gran vam traspassar als fills, en el sentit de què podrien fer allò que els agradés, estudiar, viatjar. L’educació va arribar a tothom, amb matisos, el confort de les llars va anar en augment i la nostra llibertat també. Però les coses van retrocedir aviat i, en tot cas, la realitat mai no respon a l’imaginari que ens havíem construït. García Barnés té la grapa de no defugir la polèmica, de no donar solucions ni respostes, altrament el llibre hauria esdevingut un d’aquests manuals d’autoajuda sovint tan lamentables. Hi ha molta filosofia del present en aquest llibre.
La llibertat té molts riscos, fa minvar la seguretat, i ens enfronta amb l’evidència que podem trobar entrebancs inesperats. Les generacions se succeeixen i tinc la percepció que molta gent que avui té vint anys ja entoma la vida d’una forma més realista i, per tant, més positiva. Però el pessimisme s’ha convertit en una mena de moneda d’ús corrent: si es gosa posar objeccions a la visió futurofòbica recurrent sempre surt algú que et recorda els molts perills i desgràcies que ens encalcen.
Surten tants aspectes i reflexions en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global sense deixar pel camí aspectes rellevants, lligats a un present que és ja el futur imaginat. La futurofòbia ens pot portar a la inoperància, al cansament abans d’hora, a la por generalitzada, a creure en passats que van ser millors i més satisfactoris, encara que els llibres d’història ens mostrin el contrari. Avui s’insisteix sovint en l’estupidesa humana, cosa que porta a creure que no hi ha remei i que ens aboca al cinisme.
El llibre analitza com hem arribat a conviure amb aquesta prevenció sobre el futur, i ens recorda que al capdavall això pot portar a una justificació de la nostra incapacitat per imaginar alternatives. De fet, si mirem l’entorn amb una certa objectivitat, trobarem elements a favor de les nostres pors però, també, iniciatives, propostes i visions positives d’un futur que, en tot cas, sempre serà un misteri. Un llibre imprescindible i que, sense pontificar en absolut, ens aboca a la reflexió sobre la societat que ens acull i les seves servituds ideològiques.
