Memòria de la terra valenciana

A 'El tramvia groc', Joan Francesc Mira evoca els seus anys d'infància alhora que reflexiona sobre com ha canviat la terra on va créixer
El tramvia groc Joan Francesc Mira

Manel Haro / @manelhc


Arribo a El tramvia groc -primer volum de memòries de Joan Francesc Mira– després d’haver-ne llegit el segon, Tots els camins, publicats els dos a Proa. Del segon em va fascinar el seu periple vital, la manera com la mort del seu pare el va marcar tant -l’autor tenia llavors quinze anys-, que va decidir agafar el camí de la religió fins que va arribar a Roma per continuar els seus estudis. Allà va topar amb les temptacions que la plena llibertat li oferien. Temptacions terrenals, però també i especialment intel·lectuals. Mira ens oferia en aquell volum les seves llargues passejades per la capital italiana, la descoberta dels petits racons plens de cultura i d’un humanisme que el va allunyar de la carrera religiosa.

Tots els camins començava, més o menys, allà on acabava El tramvia groc: la mort del pare. Un fet que va trasbalsar tant la vida del seu autor a la força havia d’oferir en el primer volum de memòries una lectura tan apassionant i sensible com la dels anys que van venir després, en el segon. Però el plantejament d’El tramvia groc és molt diferent del de Tots els camins. Per començar, cal dir que la mort del pare ocupa només set pàgines, les últimes, i Mira explica aquesta pèrdua d’una forma sorprenentment freda i poc profunda. Sabem que té importància, perquè ens insinua el gir que la seva vida va agafar després, però no hi entra gaire més. Potser el fet d’haver llegit abans el segon volum de memòries m’ha condicionat a esperar una mica més de passió en aquest relat.

 

Joan Francesc Mira Setmana del Llibre en Català

 

Ara bé, independentment d’això, El tramvia groc m’ha semblat un llibre força dens, com si l’autor donés més importància a tot allò que hi ha al seu voltant (la seva terra) que no pas a la seva vida: llegim interminables fragments sobre la criança de gallines que el seu pare té al pati de casa, sobre aquest tramvia que connecta el seu barri amb el centre o sobre la història –una història llarga i feixuga– dels carrers del barri on va créixer. Aquesta evocació històrica dels carrers ocupa pràcticament el primer terç del llibre. És a dir, en aquestes memòries veig més una recreació del que passava al voltant del protagonista que no pas del que anava experimentant en el seu interior, que és -penso- el que feia realment apassionant el relat de Tots els camins.

He llegit en alguna entrevista que Mira explicava que amb El tramvia groc es plantejava quin era el passat de la seva terra i com tot aquest passat ha condicionat la societat valenciana actual. Aquesta és una reflexió interessant i, de fet, en el llibre llegim aquesta nostàlgia per les terres de cultiu que van quedar sepultades per tots els edificis i els plantejaments urbanístics de l’auge de la construcció. Era una altra forma de vida, segurament més propera i humana, i és encisador imaginar el jove Joan Francesc Mira sortint de casa, voltant pels seus carres, reflexionant sobre la seva història, agafant el tramvia (un mitjà de transport que habitualment estimula la nostàlgia de tota una generació) per anar a l’escola i ocupant-se de la petita granja familiar.

Ara bé, costa seguir tots aquests episodis, que fan lenta la lectura, com també passa quan Mira inclou fragments literals de novel·les seves per explicar com en alguns espais del seu entorn van passar alguns personatges de les seves obres. I ara torno novament a la mort del seu pare: l’autor dedica desenes i desenes de pàgines a qüestions que es poden resoldre de forma molt més concisa, però liquida en un tres i no res un fet que el va marcar tant. No és que vulgui posar en dubte les raons que Mira té per dedicar més o menys espai a cada capítol de la seva vida, però com a lector comparteixo el que se m’ha fet sobrer i el que m’ha mancat.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.