Hi ha pel·lícules i llibres amb una càrrega de bones intencions i que no acaben de reeixir. Això passa amb No te preocupes, querida, una història que es pot emmarcar en això tan de moda avui de les distopies i amb una evident càrrega feminista i de protesta a l’entorn del conservadorisme en alça.
Una parella molt enamorada i atractiva viu en una mena d’urbanització residencial, amb d’altres parelles, al mig del desert, amb tota mena de comoditats. Les dones, totes de bon veure, no hi ha vells ni velles per allà i els infants són minoria, es dediquen a tenir la casa a punt i fer dinars i organitzar celebracions. Els cotxes, el vestuari, la decoració, ens remeten als anys del somni americà, els cinquanta repicats. Però la dona, jove, bonica i espavilada, comença a percebre estranys símptomes que l’alerten del fet que tot allò no és normal. Per controlar les dones tafaneres hi ha, no podia ser altrament, el corresponen psiquiatra pervers amb males intencions, al servei del complot.
La crítica al sistema tòpic americà de benestar familiar compta ja amb una llarga llista de títols cinematogràfics, endegats per la mateixa gent del país, un país complex, gran, amb moviments de protesta que revifen, es repeteixen i prenen noves formes. Als Estats Units, però també a Europa, revifa el conservadorisme, ressuscita, si és que havia mort, l’extrema dreta, que intenta daurar la píndola amb formes més modernes, i la llibertat de les dones, assolida a còpia d’anys i patiments diversos, inexistent a una gran part del món, és potser més fràgil del que volem pensar.
Tot i les bones intencions, amb direcció d’Olivia Wilde, que també hi fa d’actriu, i amb el protagonisme d’un valor jove en alça, com és Florencia Pugh, anglesa, que en molts moments és el millor de la història, ens immergim en un conte inquietant que, al capdavall, ens explica coses que ja ens han explicat moltes vegades però que sempre fa falta recordar, que darrere del glamur, la diversió, les cases de luxe i els vestits bonics, dels diners, vaja, hi pot haver molta misèria amagada. Amb tot plegat hi trobem elements de realitat virtual i una mena de conspiració perversa centrada en un estrany experiment, poc explicat pel meu gust, amb un final que no acaba de ser rodó. A Pugh li dona la rèplica, força bé, Harry Styles, també britànic, cantant i compositor d’èxit, en un paper molt allunyat de la seva imatge més coneguda.
Aquesta estranya urbanització evoca les famílies en els quals els homes treballaven en projectes nuclears, aïllades de forma convenient i en les quals les dones no podien saber res de la feina dels senyors i no podien fer preguntes incòmodes, com passa a la pel·lícula. Pel·lícula que, per altra banda, ha tingut polèmiques pròpies, dissidències entre la directora i la protagonista, acomiadament de l’actor que, al principi, havia de fer el paper principal, potser diferències injustificades entre els sous d’uns i altres.
No estem davant d’una història massa original, en algun moment fa pensar en pel·lícules com ara Les dones perfectes o la, per a mi molt més interessant, El show de Truman. I fins i tot, en alguns moments, com ara la gimnàstica recreativa muntada per distreure les mestresses de casa desvagades, o el recurs al sexe i el consum, com elements de control, em feia pensar en Los nuevos españoles.
Ens ensopeguem amb idees brillants, mal aprofitades o recurrents, com ara tota la simbologia lligada a miralls, vidres asfixiants, finestres lluminoses que cal netejar sovint, aigües inquietants a banyeres i piscines. Les transparències poden ser molt opaques. La cuina, els pastissos, els rostits, tot plegat embafa i angunieja, com també, en alguns moments, el sexe matrimonial inserit amb un excés intencionat ben poc innocent. I, per tal que no hi falti de res, hi ha el dolent manaia, interpretat per l’inquietant Chris Pine, una mena d’aprenent de Trump, més jove i atractiu, és clar.
Amb ensopegades, limitacions, tòpics recurrents i aspectes poc o mal explicats, és aquesta una pel·lícula interessant per determinats conceptes, com es classificaven a la premsa, fa anys, alguns títols. En el fons, més enllà del seu feminisme ben intencionat, incideix en el tema de la crisi que amara els homes d’avui que, en molts casos, se senten frustrats quan la dona és qui fa bullir l’olla, també en sentit econòmic, literalment parlant. Ara bé, ¿serien millor les coses canviant els papers, deixant, en aquestes narracions distòpiques, els senyors a casa passant l’aspiradora, i exercint de sementals oportuns, mentre les dones es dedicaven a fer bombes o qui sap què? Encara queda molta distopia per explotar. El món feliç de Huxley forneix també aquest cinema i cada vegada sembla més proper i real en molts aspectes.
