Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958) és una escriptora islandesa. Treballa com a professora d’art a la Universitat de Reykjavík i també ha estat directora del Museu d’Art de la Universitat de Reykjavík. El seu primer llibre es va publicar l’any 1998, però el seu primer èxit internacional arribaria amb la seva tercera novel·la, Rosa candida (Alfaguara), que es va traduir a més de vint idiomes, va guanyar el premi dels llibreters del Quebec i va ser finalista del Fémina Étranger. L’any 2018 va guanyar el Premi de Literatura del Consell Nòrdic i el 2019 el Médicis estranger. Club Editor ens porta el primer títol d’Auður Ava Ólafsdóttir en català: La veritat sobre la llum (Dýralíf), gràcies a la traducció de Macià Riutort.
L’any 2013 els islandesos van votar la paraula més bonica de la seva llengua. Va guanyar el mot ljósmóðir, que vol dir «mare de la llum» i es tradueix al català com a «llevadora». La veritat sobre la llum ens explica la història de la Dýja, llevadora a un hospital de Reykjavík. És descendent d’una nissaga de llevadores per la banda materna. Per la banda paterna, en canvi, es dediquen al negoci funerari. La Dýja és aprenent directa de la seva tia-àvia Fífa, que havia estat llevadora al mateix hospital. Visita la seva tia-àvia cada tarda i l’acompanya en l’últim dels seus viatges a les terres del nord a documentar les vivències de les llevadores –i el llevador– del nord. Allà dalt, les llevadores havien de recórrer grans distàncies caminant en la foscor per acudir als parts. Quan la tia-àvia Fífa mor, li deixa la casa en herència a la Dýja.
Durant la novel·la, la Dýja ens redescobreix la vida de la seva tia-àvia des dels racons del pis on vivia, els seus escrits i el record de les experiències compartides. La Dýja s’ha instal·lat fa no gaire al pis buit de la Fífa a Ljósvallagata. Els mobles d’una i l’altra s’acumulen plens de records als angles de la casa. A les capses d’un armari s’acumulen tots els papers manuscrits de la Fífa: correspondència, articles que havia enviat al diari i textos on traslladava les seves reflexions.
Com si en fos l’editora, la Dýja estudia els textos de la tia-àvia amb cura a les múltiples anotacions dubitatives que dormen als marges de cada paper. Tracta de trobar les connexions entre un munt de fragments textuals. Ens narra les troballes i les reflexions de la tia-àvia en relació amb les vivències de totes dues i les anècdotes del dia a dia de la Dýja, que afegeixen un matís d’actualitat als temes que sobrevolen els textos de la Fífa. La neboda dedica tot el seu temps lliure a transcriure i mirar d’entendre els textos de la tia-àvia.
La llum és l’eix vertebrador dels textos de la Fífa. Va escriure múltiples blocs de textos i fins i tot va tenir la intenció de publicar-ne algun, que seria rebutjat. Els fragments, dividits en volums amb diferents títols, mostren reflexions envers la naturalesa humana carregats de metàfores sobre la llum i la foscor. La tia-àvia tractava d’esbrinar el lloc de l’ésser humà en el planeta, cada vegada amb menys fe en les persones. Els compara amb els animals, les plantes i el cosmos, tot jugant amb la potentíssima idea de l’atzar. Són constants els paral·lelismes entre la llum i l’acte de néixer, i el creixement i desenvolupament de les múltiples espècies que habiten el planeta.
Els textos ens arriben mediatitzats per la Dýja a través d’aquesta novel·la que també imita aquest aiguabarreig de textos lleugerament inconnexos. Els fragments, que en la novel·la són petits capítols, avancen en una mateixa línia mentre generen imatges de gran bellesa, en una mímica dels propis successos de la novel·la. Es narren les múltiples i complexes capes de la història a través d’un llenguatge poètic però senzill, amb frases llargues i rítmiques. El text està farcit de cites memorables i colpidores, tot i sense pretensions altisonants.
El rerefons de la novel·la és el paisatge màgic d’Islàndia. S’apropa el Nadal i els dies són cada vegada més curts. La germana de la Dýja, que és meteoròloga, l’ha avisada que per aquelles festes arribarà la depressió més forta que s’hagi vist a l’illa en els darrers setanta anys. Això ens assegura una línia temporal que es dibuixa entre les reflexions i les connecta a mesura que s’apropa el Nadal. Els animals surten de les pàgines manuscrites de la Dýja i volen entre la flora islandica dels carrers de Reykjavík i els fiords d’Islàndia. Els dies es van escurçant i el temps empitjora mentre la naturalesa salvatge emana d’entre els marges de les pàgines. Cada vegada hi ha menys llum, però «és la foscor abocada sobre l’illa que deixa pas a la llum.»
