Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
A la novel·la de Miguel Ángel Oeste (Màlaga, 1973) Vengo de ese miedo (Tusquets) trobem la infància d’un narrador supervivent a la por, el dolor i el trauma. Es tracta d’un viatge a l’infern dividit en cinc etapes on el narrador ens parla de la seva família i la seva infantesa. Tot comença el 2010 i continua fins avui, des que era un nen fins ara, que és pare. A l’inici, el protagonista es veu incapaç de visitar el seu pare perquè li té por. En públic aquest es mostrava afable, però a casa seva agredia i humiliava la seva dona i fills, sobretot el narrador, per ser el gran. Ara, d’adult, rememora aquest mal físic i psicològic que el seu pare li va infligir buscant a l’escriptura alguna resposta.
«Vull matar el meu pare» és la frase lapidària amb què comença la novel·la i que deixa entreveure’n la seva deriva. Més tard: «Per mi ha estat molt difícil estimar el meu pare, però tampoc no ha estat fàcil odiar-lo.» Perquè un pare és una persona a qui difícilment se l’estima i se l’odia alhora. El narrador continua veient el seu pare amb la por que sentia de petit. La violència domèstica i la gairebé certesa que el seu pare va matar la seva mare, els records tristos i el patiment, els esdeveniments al voltant de la família, tot això va marcar les circumstàncies en què va créixer.
Primer escriu sobre els seus avis i oncles, després introdueix la vida dels seus pares, com es van conèixer i es van casar, i continua amb la seva infància. Tracta temes com la violència de gènere, que repercutia tant a la dona com als fills. Mentre narra la seva història familiar, es barreja amb la de la Màlaga dels anys setanta i vuitanta, la de l’auge del turisme, que va alterar els costums de la ciutat i els seus habitants. L’autor ha dibuixat una Màlaga que ja hi era però que no es veia a la literatura.
Quan era petit, el narrador volia ser valent com els superherois dels còmics que llegia. La covardia, diu, «és un vestit molt pesat.» El seu pare se’ls trencava, com a símbol de barbàrie, però el nen tornava a comprar-los, com a representació d’un ressorgiment. La por i el silenci van néixer per les represàlies que podia prendre el seu pare i també pel que podrien dir sobre ells. Busca a la memòria alguna mostra d’afecte per part de la mare o del pare, però no la troba. Gairebé no té fotografies de la seva infància ni de moments memorables, com altres nens. Amb el seu pare, directament, no en té cap.
Sentia que el mal era el seu estat natural i pensava que el dolor és millor que la por, per això van arribar les autolesions, les ànsies de fugir, però també d’escriure’l. No oblida, potser perquè no és possible, i per això recull testimonis de familiars i grata a la memòria la crosta que van deixar aquestes experiències.
Oeste ha escrit una novel·la que és una hibridació de gèneres i que explora el comportament humà, la violència, la supervivència i el valor de l’escriptura testimonial i els seus efectes en qui l’escriu i en qui la llegeix. Una mena d’exorcisme on es distingeix la manca d’amor durant la infància.
