Adriana González és una jove soprano lírica nascuda a Guatemala el 1991. Va començar els seus estudis amb Barbara Bickford, qui la va introduir al món de l’òpera i el cant líric, poc després d’acabar la secundària el 2008. El 2012 va ser descoberta pel director basc Iñaki Encina Oyón durant una gira amb el World Youth Choir a Xipre, convidant-la posteriorment a actuar a París el 2013. Entre ells es va crear una sinèrgia professional que ha donat diversos fruits, amb projectes discogràfics comuns. Recentment, els dos han passat pel festival LIFE Victoria de Barcelona.
Recentment ha passat pel LIFE Victòria de Barcelona.
Sí, ha estat una experiència molt especial, em vaig sentir com a casa. Amb Iñaki Encina Oyón teníem molta il·lusió de presentar aquest programa a Barcelona i el públic ens va acollir amb una escolta atenta i receptiva. Estem molt agraïts amb Marc Busquets, Helena Mora i tot l’equip del LIFE Victòria per la invitació a tan prestigiós festival de lied.
L’eix del seu programa va ser Albéniz. Què la sedueix d’aquest compositor?
La puresa de la seva música i complexitat. La música sona més fàcil del que és. De fet, la seva obra tardana podria desanimar qualsevol per les seves alteracions i dificultats tècniques, tant per a la veu com per al piano. És cert que Albéniz és molt conegut per la seva obra per a piano, però no tant per la seva obra vocal, i per això ens vam posar com a objectiu donar nova vida a les seves cançons.
Era un bon repte!
A Audax Records, el segell discogràfic amb què treballem, tenim una visió: «Stay curious.» Com a equip intentem buscar i redescobrir compositors, com va ser el cas del nostre primer àlbum Dussaut & Covatti: Mélodies.
Quins altres projectes discogràfics té amb Iñaki Encina Oyón?
Durant el mes de novembre estarem enregistrant el nostre tercer projecte discogràfic amb Iñaki. Inclourà també la mezzo-soprano Marina Viotti amb qui estarem gravant duos de compositors francesos, alguns coneguts i d’altres que seran enregistrats per primera vegada.
La seva relació professional amb Encina Oyón va començar el 2012.
Aquell any vaig formar part del World Youth Choir, el qual feia una gira per Xipre i aquí és on vaig conèixer l’Iñaki, que tenia el càrrec de director assistent. Imagineu-vos les probabilitats que una guatemalenca i un basc es coneguessin a Xipre! Un any més tard Iñaki em convidaria a París per fer una producció d’òpera amb ell i és on va començar tot.
I en quin moment de la seva carrera es troba ara?
El repte en general és sempre mantenir-se en forma i prendre càrrec de la responsabilitat artística que assumeixes. Actualment, estic molt contenta d’estar abordant rols com Liù (Turandot), Contessa (Les noses de Figaro), Mimì (La Bohème) i Micaëla (Carmen). Aquest any vaig fer el meu debut als Estats Units amb el rol de Juliette (Romeu i Julieta, de Gounod), i properament estaré fent el meu debut al Festival de Salzburg.
Adriana González al Life Victoria.
La seva carrera va creixent…
Soc molt conscient que com una jove soprano lírica és important prendre’s el temps i no cremar les etapes. Estic feliç d’interpretar pocs rols de moment i de descobrir-ne cada part. És un moment de gran il·lusió però també de gran responsabilitat, on cal estar ben preparat per a les experiències que venen.
D’aquests rols, n’hi ha algun que es prengui més personalment?
Hauria de dir Mimì. Puccini és un dels meus compositors preferits. La seva escriptura és una riquesa i alhora una simplicitat que arriba al cor. El meu debut com a Mimì al Gran Teatre del Liceu l’any passat va ser una de les experiències que més m’ha marcat.
Recorda com van ser els seus inicis quan va decidir que volia ser cantant?
Quan era a l’escola, teníem un excel·lent professor de música que ens motivava a l’entrenament auditiu i a «treure cançons a l’oïda.» És allà on vaig començar a cantar, i encara que la veu fos agradable, no sabia què feia.
I què va passar després?
El primer obstacle era on estudiaria cant i amb qui. La iniciativa la va prendre la meva mare, qui va contactar amb María Isabel Ciudad Real de la Universitat del Valle de Guatemala. Ella ens va guiar sobre les possibilitats d’estudi a nivell superior i ens va recomanar Barbara Bickford, qui va ser la meva primera mestra de cant i em va introduir al món de l’òpera i el cant líric.
I un dia fa el salt a Europa.
Quan vaig arribar a Europa em vaig adonar que m’havia de posar a un bon nivell. Sobretot a l’opera studio de l’Òpera Nacional de París. Tots els meus companys tenien almenys cinc anys més que jo i jo arribava als 22 anys sense haver fet una producció d’òpera en un escenari. Aquesta època va ser dura emocionalment. Em preguntava per què no em sortia determinada nota, per què la meva veu no era tan potent com la dels altres. Tot això vindria amb l’edat i el desenvolupament tècnic més endavant, però va ser una època de gran introspecció i creixement.
Vostè ha estat premiada en certàmens com el Tenor Viñas o l’Operàlia, entre d’altres. Aquest tipus de premis continuen obrint portes?
Sí. La part més difícil d’una carrera sempre és l’inici. Per on començar? I què necessito per començar? Al món d’avui, el cantant ha de fer moltes audicions, el que per a la resta del món seria una entrevista de feina. Aquestes audicions a vegades impliquen un viatge que genera despeses de desplaçament i allotjament, les quals van a càrrec del cantant. Molts cops un cantant que comença la carrera no té els mitjans per assumir aquestes despeses. Per això, si no hi ha mitjans, no hi ha audició i si no hi ha audició, no hi ha feina i així el cercle viciós s’alimenta.
Entenc.
Un concurs com el Viñas i l’Operalia permeten fer una audició per diversos teatres en un sol viatge, el qual ha pagat l’organització. Amb això, els concursos esdevenen una opció atractiva. En lloc de viatjar a Londres, Nova York, París i Madrid i quedar en fallida, només cal participar en un concurs perquè els directors d’aquests quatre teatres ens escoltin. A banda d’aquesta raó, també és una experiència que ens pot alimentar molt. El concurs de vegades no és més que contra un mateix, i quan entenem això, podem aprendre i créixer molt.
És natural que les joves cantants tinguin grans referents com ara Maria Callas o Renata Tebaldi. Això pot ser contraproduent?
No. Crec que és bo ser conscient de la història de l’òpera i dels grans intèrprets que han deixat la seva empremta al món. Soc una gran fan de Callas i Tebaldi, però també de Gencer, Caballé i Cerquetti. Hi ha alguna cosa per aprendre de totes. Sense cercar la imitació, escoltar els grans sempre ens donarà inspiració i motivació per seguir alimentant el nostre propi camí.
Amb els reconeixements rebuts i l’evolució de la seva carrera, com aconsegueix mantenir els peus a terra?
Al món tan ràpid d’avui és important que ens prenguem un moment per ser conscient del que tenim. Una idea que habita la meva ment és que hi ha milers de veus belles a Llatinoamèrica que no han tingut la mateixa oportunitat que jo. També dono gràcies per les persones que han cregut en mi i que m’han donat una oportunitat.
Alguna vegada s’imposa límits? A quin rol ha dit que no?
És clar. Els límits són una cosa molt sana. Quan tenia 23 anys em van oferir Marguerite, que era massa jove per poder defensar. Quan un veu la partitura i escolta el trio que modula sense pietat al final de l’òpera, s’entén per què Marguerite necessita una veu i una tècnica madura per defensar-lo. I encara que va ser difícil, vaig poder dir que no. Ara amb els meus 30 anys és un rol que podria abordar. També m’han ofert Santuzza i Madama Butterfly. A tots dos he dit que no. Butterfly estarà en el meu futur, però és molt aviat encara.
És vostè una persona pacient?
Intento ser-ho.
Quin és el gran somni encara per complir d’Adriana González?
Mantenir la meva veu sana durant molts anys per continuar abordant rols bells i interessants.
