Jörg Widmann és una de les ments musicals més privilegiades dels nostres temps: no és només un instrumentista formidable (quan va venir a interpretar Quatuor pour la fin du temps de Messiaen, també al Palau, ens ho va recordar) sinó també un compositor amb personalitat, que uneix una estètica postmoderna, farcida de collage i d’humor, amb una musicalitat superior. Mostra d’això va ser la primera peça que va presentar ahir al Palau de la Música, amb una OBC entregada: Con brio.
El propi Widmann deia en una entrevista que amb aquesta obra feia referència a l’univers tímbric, rítmic i melòdic de Beethoven sense citar-lo directament, i la veritat és que aquest Con brio té molt d’això: presenta incomptables detalls humorístics incorporats, amb gran naturalitat, dins d’un univers eminentment dramàtic, de contrastos constants, que posa a treballar l’orquestra de manera tant subtil com exagerada, traient volums i textures incomptables. Torna a donar vida idees ben antigues (si Beethoven és antic, és clar) però sense perdre mai la consciència que és música recent.
Aquesta és potser la millor obra que servidor hagi pogut sentir en viu de Widmann. Menys convincent va resultar la segona obra, el Concert per a violí n.2, dedicat a la germana del compositor, la violinista Carolin Widmann, també una virtuosa, capaç de generar una gran quantitat de registres, timbres i emocions que et deixen amb la boca oberta. Però tant el primer com el segon moviment d’aquest concert tenen força palla: el primer, titulat «Una ricerca», s’inicia amb una execució musical meta marca de la casa (passant l’arc del violí per fora de l’instrument) i té altres idees divertides (un pizzicato a la segona meitat del moviment) però sense una narrativa clara.
«Romanze» té també moments que captiven (uns segons on el violí sembla un Theremin, o el final, dramàtic i inquietant) però els seus més de quinze minuts de durada no acaben d’estar farcits de contingut que atrapi l’atenció. Millora, però, cap al final, quan recupera un tema ascendent del moviment anterior i s’encadena amb «Mobile» en una secció també farcia de drama i escales amb molt vibratto. Aquí es perceb més potser el diàleg entre violí i orquestra, com per exemple quan la violinista va recuperar els ascensos i descensos de l’instrument de l’inici del moviment, però aquesta vegada amb una doble corda, i amb l’orquestra responent a la força del so amb un conjunt de timbres xocants i plens d’humor.
Després de la pausa va arribar el plat fort de la nit, les «Variacions sobre “El cant dels ocells” (fantasia per a cor i orgue).» El cant dels ocells és una obra de gran visceralitat, impacte emocional i poc espai per a l’humor. Tot i així, Widmann hi va posar la seva, amb algunes variacions plenes de màgia, misteri o fins i tot esfereïdores i amb d’altres menys interessants. L’Orfeó Català i en Juan de la Rubia a l’orgue van interpretar la peça amb dignitat.
Finalment, Widmann va recuperar Beethoven per a tancar el fil narratiu de la vetllada. L’escollida va ser una 7a simfonia que, farcida de gestos grandiloqüents i poc contingut, va resultar més sorollosa que interessant. Amb un escàs fonament, poca atenció al detall i més volum que textura, tant el primer moviment com el segon (marxa fúnebre inclosa) van resultar no només superficials, sinó tramposos. Tercer i quart, d’execució excessivament ràpida i també amb ralentitzats de molta duració però escàs treball dramàtic. Un repartit desequilibrat dels volums i els colors de l’orquestra, decisió de Widmann, va deslluir l’aportació de l’OBC, i seccions que per altres directors esdevenen oportunitats per a expressar ritmes, van acabar esdevenint percussió sorollosa i prou.
