Amb la frase «sleep no more» comença una escassament interessant producció liceista del Macbeth de Verdi, òpera que ja mostra molts dels elements que defineixen bona part dels grans èxits musicals del compositor: l’exhaust brindis de La Traviata, els cors monumentals d’Aida o la corrupció d’Otello. A diferència d’aquestes obres, però, Macbeth té buits narratius considerables: tot i que els personatges ja són complexos i polièdrics (mostra del talent immortal de Shakespeare), no existeixen els fils que uneixen les diferents escenes, i moments tant interessants com la bogeria de Lady Macbeth s’entenen només si es coneix l’obra.
La producció de Jaume Plensa no contribueix a omplir aquests buits narratius i, malgrat que presenta idees curioses, la història es redueix a moviments escènics dels intèrprets i poc més. No és, però, una producció «buida» com he sentit comentar a un reconegut crític: idees n’hi ha, com hem dit, però no totes funcionen. Per exemple, les bruixes porten ossos blancs damunt d’un vestit negre, com és habitual en forces tradicions religioses: la gràcia de la producció és que els ossos són representats mitjançant els símbols lingüístics marca Plensa que es troben a les portes del paradís del teatre.
O, per exemple, el dramatisme màgic amb què es presenten els vuit descendents de Macduff a l’acte tercer. Però, per altra banda, no funciona l’enorme tela blanca amb un signe d’interrogant que sostenen per damunt d’aquests descendents, o els enormes ulls projectats al final del segon acte, que no són més que una projecció poc elegant i sense fons dels «sentiments de Macbeth.» Tampoc s’entén el vel que acompanya Lady Macbeth en la seva última escena, que amb una il·luminació inadequada sembla més un llençol que porta una nena que camina per la casa a les fosques.
Potser el moment més eixerit i dinàmic de la producció sigui el ballet del tercer acte, on precisament per la manca de narració no trobem a faltar res i on la coreografia d’Antonio Ruz pren protagonisme. Aquest esperit col·laboratiu entre diferents disciplines és també un dels elements més característics de la producció, on sota la marca Plensa hi han participat un munt de professionals que, tot havent aportat les seves idees, no han cohesionat el conjunt. Així doncs, un collage no-narratiu podria ser una bona definició d’aquesta proposta. I, per acabar, una de les frases que apareixen al quart acte que es podrien haver estalviat: «La imaginació és més important que el coneixement.»
La direcció musical de Josep Pons tampoc no ajuda que despertem: si la premisa era «sleep no more», una interpretació plena de silencis, pauses, sense clímax o canvis evidents de tempo i dinàmiques no ajuda pas que es mantinguin els ulls oberts. Macbeth no és pas una òpera senzilla i exigeix un munt d’atenció a la riquesa atmosfèrica de cada escena , on destaquen més els detalls que no els cops d’efecte de la percussió. El cor i la orquestra no han assolit tampoc el repte de representar un bon Verdi.
Pel que fa a les veus protagonistes, totes tenen aguts bons, i Sondra Radvanovsky fins i tot greus. El «Vieni, t’affretta» de la nord-americana va ser senzill però eficaç, mostrant tot el registre de la soprano. També ha brillat en alguns moments de recitatiu, amb una veu forta, brillant i ben projectada, o en els sobreaguts del finale del segon acte. Menys interessants va resultar la cabaletta «Or tutti, sorgete», l’ària de la bogeria o els duets amb Macbeth. La cantant té la veu per al rol, però els piano no li surten segurs (quin patir els últims instants de la bogeria), les agilitats tampoc són estables (la cabaletta la va resoldre, però sense elegància) i la interpretació en conjunt no va ser estilísticament gaire verdiana, tirant més a l’efectisme (escola Kaufmann, Netrebko o Salsi) que no al purisme musical.
Luca Salsi també té un forte agut interessant, ben timbrat, però el seu Macbeth va partir més dels amaneraments, que no d’una lectura psicològica del personatge. També va tenir problemes amb els piano, li van sortir deslluïts, més engolats i amb un resultat tímbric inestable. S’agraeix la seva entrega escènica. Erwin Schrott és un fantasma del que va ser: una veu àtona, plana i potser més consistent que la de Salsi, però totalment insuficient per fer front al seu moment de lluïment, «Come dal ciel precipita.»
Francesco Pio Galasso té els aguts per fer de MacDuff, però també va perdre lluentor en registres greus. Gemma Coma-Alabert va fer un bon paper en el petit rol de Dama de Companyia. Així doncs, més que «sleep no more» hi trobem una escena de somnambulisme amb llençol, una direcció musical que acompanya a la son (malgrat el retomb dels timbals), molts mòbils, caramels i un públic enfervorit que aplaudien les veus amb aguts.
