Hi ha moltes formes d’amistat i a través del retrat d’una amistat es poden explicar moltes coses de la vida i de la nostra personalitat. Si haguéssim de resumir en poques paraules el llibre de l’escriptor italià Emanuele Trevi (Roma, 1964) Dues vides (Minúscula amb traducció al català d’Anna Casassas i Sexto Piso amb traducció al castellà de Juan Manuel Salmerón), diríem que són els records d’un autor -el mateix Trevi- sobre dos amics que van morir de forma prematura anys enrere. Aquests dos amics eren també escriptors, Rocco Carbone i Pia Pera, ambdós bastant desconeguts a Espanya encara que recentment l’editorial Errata Naturae està recuperant algunes de les obres de Pera.
Aquest, però, no és només un llibre de memòries, va molt més enllà, tot i que es tracta d’un volum breu. A través de Dues vides, Trevi ens parla de l’amistat, de la creació literària, de la vida i de la mort, dels fets absurds que ho canvien tot, de la malaltia, de tot allò que ens serveix com a refugi, de l’èxit i de la frustració, de la salut mental, de la necessitat que tenim dels altres i de la infelicitat, per citar alguns temes. Tots aquests aspectes ens apareixen en la lectura com a subtils pinzellades, hi són perquè expliquen la vida d’aquests tres escriptors i els vincles que els unien, però són els hams que fan que aquest sigui un llibre poderós fins i tot sense saber qui són ells.
¿Què podria interessar a un lector català del llibre d’un escriptor –Emanuele Trevi– escassament traduït al nostre país on recorda la seva amistat amb dos autors que tenen la mateixa presència al nostre mercat editorial? La resposta podria ser que té el mateix interès que una obra de ficció on els tres personatges fossin pura invenció. Aquests són ben reals, però la lectura del llibre no ens demana reconèixer-los, sinó que més aviat ens estimula a reconèixer-nos a nosaltres mateixos a través d’aquesta història d’amistat. En qualsevol moment podem ser nosaltres qui mirem una foto antiga de les nostres velles amistats i pensem què ens va unir, que ens va distanciar i, de pas, ens pot fer caure en com han estat les nostres vides.
Emanuele Trevi.
Així i tot, val la pena presentar breument Rocco Carbone i Pia Pera. El primer era un home infeliç des de la seva adolescència, veia el futur com una repetició de l’insuportable que tenia el present. El seu humor era una muntanya russa, mai no estava content per res, s’alterava amb molta rapidesa i vivia amb la màxima intensitat totes les coses, sobretot l’amor i la literatura, dos àmbits que podien arribar a cremar-lo completament. Mai no va arribar a tenir l’èxit que perseguia i que creia que es mereixia. Trevi l’anomena «el gran artista del ressentiment.»
Pia era una dona sensible, plena d’empatia, afable, irònica i generosa, però també incoherent, gens pedagògica, susceptible i absolutament inconformista. Era traductora de literatura russa a l’italià i novel·lista. Va fer una versió de Lolita des del punt de vista de la protagonista -un dels seus projectes més ambiciosos- que li va suposar problemes amb el fill de Nabokov, qui va demandar l’autora tot exigint la retirada de la novel·la de les llibreries.
Carbone va morir a causa d’un accident de cotxe, un final absurd per a una vida trista. Pera a causa de l’ELA. Ell de forma ràpida, sense adonar-se’n; ella lentament, amb plena consciència de l’avenç de la malaltia i trobant moments de pau al seu jardí, un espai sobre el qual va escriure diversos llibres. Dos fonaments en la vida de Trevi esvaïts massa aviat que no van aconseguir aturar el temps al seu voltant. La vida havia de seguir sense ells.
Diu Trevi en un moment d’aquest relat que la diferència entre la psiquiatria i la literatura és que la primera generalitza la malaltia, mentre que la segona la personalitza, li treu el nom al problema mèdic i es queda amb l’individu. Trevi vol conservar el record sobre els seus amics, no els idealitza, no defuig la crítica, els retrata humans com eren, i també fa literatura per atrapar-nos al seu llibre, per fer-nos partícips de les seves reflexions vitals i literàries. Dues vides és un llibre breu, però immens, ple d’intel·ligència i de sensibilitat, massa per llegir-lo només una vegada.
