Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La Lidia és una dona que ronda els trenta anys. No aconsegueix ascendir a l’escala social, no té feina, té sexe irregular i en llocs indeterminats, viu amb els pares i no sap cuinar. A la primera escena de Proletaria consentida (Caballo de Troya), la Lidia mira el sostre i sap que l’està mirant perquè està espavilant-se al llit, perquè en realitat no ho veu. Lidia és, en definitiva, una proletària consentida que, segons ella mateixa diu, massa lluny ha arribat sent dona i veient els èxits dels seus avantpassats femenins. Però també mereix més.
Aquesta novel·la de Laura Carneros (Màlaga, 1988) està composta per capítols brevíssims que també es poden llegir com un conjunt de relats independents. El primer d’ells, en què Lidia roman mirant el sostre, narra una situació quotidiana sobre la presència del temps, que ha substituït el déu tradicional. El temps apressa els individus, els pressiona i atrapa entre les seves manetes. El temps és la mesura de totes les coses, una divinitat a qui resar, allò que marca l’esdevenir de les persones, les seves il·lusions, els seus projectes i el seu final.
Proletaria consentida és un compendi de moments rutinaris narrats amb humor, però també amb acidesa, ja que tracta temes com la precarietat de l’actualitat, que de vegades s’acarnissa en determinats territoris, com Andalusia. La prosa de Carneros condueix el lector cap a un precís retrat de la societat actual. L’autora critica la manera de vida actual i com de vegades la societat i el capitalisme fan dels humans unes persones desdibuixades que sobreviuen més que viuen per poder arribar a final de mes i els impedeixen gaudir de plaers com l’amor, l’oci o el fet de compartir experiències.
Laura Carneros.
Lidia té ànsies de marxar de casa. Les morts dels avis permeten que no hagi de compartir habitació, però també suposen una tragèdia familiar. Narra la seva estada a Bratislava, on coneix gent nova, però no creu que allò la beneficiï per trobar feina quan torni a Espanya. Pel que fa a la família, reconeix que estaven «mancats de plaers» i que quan fruïen no podien evitar la culpa, perquè a casa seva hi ha coses que quan es trenquen no es reparen si no són imprescindibles.
A Lidia li agrada estar al «bàndol dels miserables», es defineix com una «amenaça sense autoestima», es queixa de les ofertes de feina que veu a Internet i busca una oportunitat, no sap exactament per què, però vol que aparegui aviat. Sent que arriba tard a tot allò que la gent de la seva edat ja sembla haver fet i també reflexiona al voltant de la idea de maternitat. En un moment concret de la novel·la, per a la protagonista ser mare resultaria pitjor que patir coixesa.
La protagonista veu Paquita Salas i escolta Voyage, voyage, de Desireless, o La Bien Querida. Pensa que el sexe i el plor només es comparteixen amb altres quan es tria o bé quan no hi ha més remei, i que les dues coses quan es viu en un pis compartit resulten difícils de fer, si no vols que se n’assabentin, és clar. Lidia desitjaria poder triar de qui enamorar-nos i defensa que és el temps que dediquem a les coses el que les fa tan importants per a nosaltres.
La novel·la està localitzada a la Màlaga natal de l’autora. Per a la protagonista, la platja de La Malagueta és el seu Ganges particular, perquè li fa fàstic, però «té poders guaridors.» En un moment del relat diu: «El subjecte amb més probabilitats de patir depressió reuneix les característiques següents: dona, jove, inestabilitat econòmica, antecedents familiars.» Ella sembla reunir-les totes. En definitiva, Lidia lidera, perquè ho pateix en primera persona, la denúncia contra la societat aclaparadora que pressiona, contra la precarietat vital, laboral i sentimental, que fueteja amb força i deteriora la salut mental els individus.
