Una de les frases més conegudes d’Oscar Wilde és que la natura imita l’art i no a l’inrevés. L’escriptor irlandès es referia, d’una banda, al fet que la natura és una invenció cultural i, d’altra banda, que l’art no pot imitar la natura sense topar-se amb les seves limitacions. És a dir, la interpretació que fem de la natura, i dels seus fenòmens (el sentit que li atorguem), està condicionada per tots els referents culturals que ens l’han explicat o representat, sigui la pintura, el cinema o la literatura. En conseqüència, no podem fer una pintura realista de la natura sense esquivar aquesta mirada condicionada.
Les relacions entre art i natura han produït moltes pàgines de teoria estètica i filosòfica al llarg dels anys. CaixaForum Barcelona proposa un nou capítol en la reflexió d’aquest vincle a través de la seva exposició Un segle de biomorfisme, que aplega una vuitantena d’obres de la col·lecció del Centre Pompidou de París, entre pintures, escultures, disseny i cinema, entre altres disciplines artístiques. La mostra va més enllà i ens permet reflexionar sobre l’espai que ocupa la figura humana en aquesta relació. Al capdavall, les persones som organismes formats de matèria com ho és la natura: els cossos muten al llarg de la vida com ho fan les plantes o les flors.
Precisament, el primer dels espais d’aquesta exposició està dedicat als processos naturals que porten les estructures orgàniques humanes a la mutabilitat i que l’art ha evidenciat, tant des de l’abstracció com des de la figuració. Hi trobem pintures que trenquen amb la representació realista de la figura humana i ens endinsen en els terrenys del surrealisme o de la fantasia. En són exemple L’ase podrit de Dalí, Grup de personatges al bosc de Miró, Ubu IV de Le Corbusier o Dona amb barret de Picasso. També escultures com Dona degollada d’Alberto Giacometti, Cactus II de Juli González o Tors preadamita de Jean Arp.
Un altre dels àmbits de l’exposició mostra la fascinació dels artistes per les formes naturals, que fa que les incorporin a les seves obres o bé que les imitin. Hi trobem objectes dissenyats per Alvar Aalto, mestre de l’arquitectura orgànica, com la seva coneguda cadira Paimio 41, peces de Ross Lovegrove i Patrick Jouin, entre d’altres. Un segle de biomorfisme aplega també obra fotogràfica que posa l’objectiu en el món de la natura, així com enregistraments audiovisuals que permeten establir correspondències amb altres disciplines. A prop de dues poderoses pintures de Kandinski, tenim la curiosa pel·lícula científica del 1912 Els cucs marins i fotografies dels anys vint de Jean Painlevé que mostren diverses criatures del mar.
L’exposició arriba fins als nostres dies amb reflexions mediambientals i peces contemporànies que abasten les obres escultòriques de gran format, com les de Richard Deacon i Ernesto Neto, l’art digital i el vídeo. Es tracta d’una mostra molt completa i fascinant que fa dialogar diversos llenguatges creatius entorn de l’art i la natura, un recorregut integrat per grans referents de l’art que es podrà visitar fins al 14 de gener.
