Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El protagonista d’Un beso en Tokio (La Huerta Grande) és Kengo Ōe, un arquitecte japonès d’èxit que un dia decideix deixar la vida enrere per trobar l’harmonia que ha perdut. Emprèn un viatge des del Japó a la Xina, Espanya i Zimbabwe. És una travessia que és alhora física i interior, i també un viatge a través de l’art. Així, al llarg de l’obra s’hi inclouen imatges de pintures, referències artístiques i reflexions sobre temes com l’existència, l’amor, la llibertat, l’absència, els somnis, la bellesa i la felicitat. Al capdavall, aquesta novel·la parla sobre com l’art és l’eix al voltant del qual l’ésser humà es mou per definir-se a si mateix i també els conceptes que l’envolten i marquen la vida.
Aquesta és la primera novel·la de Cristina Carrillo de Albornoz, exdiplomàtica de les Nacions Unides. Comença amb Kengo Ōe despertant d’un somni. Els somnis són, precisament, els que marquen la vida de les persones i també ho farà amb aquest protagonista. Sembla obsessiu amb la seva feina perquè creu que sumant-hi hores es podrà llaurar una carrera d’èxit. Tot i això, davant d’una notícia tràgica, obre els ulls, és conscient de la finitud de la vida i decideix posar punt final i aprofitar cada moment. Exemplifica per tant la ruptura amb el món actual, superficial, incomunicat, aïllat, que cerca allò immediat, els likes i ser desitjat; un món on qui no és desitjat no és ningú.
Cristina Carrillo de Albornoz.
Ōe persegueix la bellesa perquè, com diu un dels personatges, «envoltar-se de bellesa i calma omple d’optimisme i transcendeix el dolor. Tot i això, mirar la bellesa no és suficient.» La llum sempre penetra en allò més fosc, com diu el narrador, i és l’amor el que fa que el viatge a aquesta terra sigui valuós. A partir de reflexions, el protagonista expressa les emocions més profundes de l’ésser humà i es pregunta sobre la passió, el desig o com de lliures són els nostres sentiments. Ōe aposta més pel cor que per la raó, i no creu en el destí. En cas que existís, diu, l’home és lliure de tallar la soga, ja que la vida consisteix en la llibertat.
Un beso en Tokio és un viatge a una Ítaca d’aventures emocionals que planteja nombroses qüestions sobre el que significa ser humà, com veiem les coses o el plaer que ens dona no només veure una persona, sinó ser vistos per ella. Quan creem alguna cosa, quan fem art, tenim por perquè crear és una experiència aterridora, com diu un dels personatges. Altres diuen que si la vida fos perfecta i tot fos bonic, no necessitaríem l’art; que la joia és un sentiment més natural que la felicitat. L’important és allò intangible: no les notes musicals, sinó l’espai que hi ha entre elles per construir una melodia; no són importants els murs d’un edifici, sinó els espais que es deixa entre ells.
Per aquestes pàgines, plenes de nostàlgia i sentiment de pèrdua, passegen personatges que desitgen visceralment ser desitjats, que parlen, senten i pateixen amor. Quan l’amor deixa de ser pura intuïció i improvisació, pot aparèixer el tedi i amenaçar de trencar-lo. ¿O potser comencem a estimar quan deixem d’estar enamorats? Un beso en Tokio és una obra escrita amb molta sensibilitat. Tot i que a la novel·la passa més aviat poc, atrapa per les seves reflexions i dilemes. Tots els personatges semblen coincidir en un rotund sí a la vida, l’esperança, l’amor i la bellesa, que són els quatre pilars que sostenen aquesta història i potser també qualsevol persona.
