La tragèdia aèria dels Andes, la que va tenir lloc el 1972 quan un avió on viatjava un equip de rugbi es va estavellar a les muntanyes, ha tornat al cinema de la mà de Juan Antonio Bayona. La sociedad de la nieve ha aterrat a Netflix trenta anys després que s’estrenés ¡Viven!, la versió que va rodar Frank Marshall sobre els mateixos fets. En aquell avió viatjaven quaranta-cinc persones entre tripulació i passatgers, tots ells jugadors i familiars de l’equip uruguaià, que anaven a disputar un partit a Xile. Hi van sobreviure setze persones, després de lluitar durant més de dos mesos contra una climatologia extrema, la desesperació i la manca d’aliments.
Un dels hàndicaps de la pel·lícula de Bayona és que no s’allunya gaire de la de Marshall i aquesta ja em semblava prou bona. És cert que les dues històries parteixen d’uns mateixos fets reals, encara que prenen com a referent llibres diferents, però narrativament no hi ha pràcticament cap diferència, a La sociedad de la nieve tot va passant exactament com passava a ¡Viven!. Alguns dels supervivents han destacat que la pel·lícula de Bayona és bastant lleugera, que no mostra ben bé tot el que van viure ells als Andes. Potser hi ha coses que és millor no ensenyar-les, però segur que setanta-dos dies de supervivència donaven la possibilitat d’afegir algun contingut nou a aquesta història.
Tampoc els efectes especials són gaire millors que els de la pel·lícula ¡Viven!, i aquest podria haver estat un dels estímuls de la versió de Bayona. Tinc la sensació, a més, que el director espanyol aprofundeix menys en la psicologia de cadascun dels personatges, tot i que reforça alguns aspectes dramàtics: per exemple, ensenya els ossos dels cadàvers que estan sent menjats pels supervivents, però penso que no calia fer-ho, hi havia altres maneres d’evidenciar la tragèdia a la qual es van veure sotmesos aquells joves uruguaians, per exemple posant més la mirada en l’aspecte emocional o aprofundint en l’expedició que fan dos dels supervivents per buscar ajuda.
Això no vol dir que La sociedad de la nieve no funcioni. Ho fa, és emotiva, el problema és que no aporta res de nou i que els personatges són una mica menys propers que en la versió de Marshall, encara que, és clar, no tothom haurà vist les dues per comparar. La de Bayona és una pel·lícula interessant, entretinguda, colpidora en el desenllaç, però massa senzilla en el seu desenvolupament tenint en compte les expectatives que genera el talent del director i l’aposta de Netflix.
