‘Un homme et une femme’, un record d’Anouk Aimée

L'actriu francesa, que ha mort als 92 anys, és recordada sobretot per aquesta pel·lícula de Claude Lelouch del 1966
opinió Anouk Aimée

Ha mort, molt gran, Anouk Aimée, i, durant uns dies se l’ha recordat i s’ha lloat la seva personalitat. En general, més enllà dels cinèfils seriosos, crec que per al públic normalet la seva figura fa que es recordi, sobretot, per aquella pel·lícula emblemàtica de la segona meitat dels seixanta, Un homme et une femme, un d’aquells fenòmens sociològics lligats a la perllongada repressió sexual que, aleshores, ja anava una mica de baixa. A mi, ho admeto, la pel·lícula no em va fer el pes.

L’argument em va semblar una mica ximplet i és molt conegut. Dos vidus amb fills, encara molt joves i de bon veure, es coneixen i s’enamoren. A l’hora de consumar el seu amor ella evoca encara, molt a fons, el seu marit. Ell no té tants problemes, però se’n fa el càrrec. La dona d’ell es va suïcidar, una mica espontàniament, en creure que el xicot havia mort en un accident de cotxe, ja que ell corre curses de categoria. El suïcidi em va semblar una mica posat amb calçador, considerant que la noia té una criatura petita.

 

Anouk Aimée

Anouk Aimée a ‘Un homme et une femme’.

 

A la pel·lícula, de forma matxacona i reiterativa, tota l’estona vas sentint allò del dabadabdà, tan pesadet, que va tenir un gran èxit. José Guardiola, el cantant, en va fer, com solia passar, una versió en castellà i tot. Jean-Louis Trintignant i Aimée eren bons actors i estan molt bé sempre, tot i que tenen coses molt millors, pel meu subjectiu gust cinematogràfic. Un dels marits d’Aimée va ser Pierre Barouh, que surt en els records del personatge, suposo que es devien conèixer durant el rodatge. Aimée, per enveja de les senyoretes el meu temps, es va casar durant una temporada amb Albert Finney.

A banda de la bona promoció que es va fer de la pel·lícula i dels seus valors, que no negaré, el ganxo que en aquell temps reprimit ens portava al cinema era la coneguda escena de llit, que avui sembla d’una innocència angelical. Jo treballava aleshores a la Harry Walker perforant fitxes d’aquelles de cartolina, en una petita cabina on totes érem noies. Les converses sobre el tema incidien en l’escandalosa escena i s’especulava de forma femenina sobre si entre els dos protagonistes, quan s’alliten, s’hi havia posat algun llençol o estri protector ja que, de forma inevitable, alguna cosa devien notar.

El dabadabadà va ser una cançoneta recurrent a festes de ballaruca. Aquell temps no era millor que el present, ni de bon tros, però ens ho sembla a vegades, ja que érem joves i tot semblava possible en un futur esperançador, malgrat la persistència del dictador i els rancis costums que ens encalçaven. Aquests dies el romanticisme retrospectiu evoca revetlles nostrades, passades pel sedàs de la inevitable melangia. Allò del possible llençol protector no ho vull esbrinar pas, quedarà entre els misteris eròtics d’una època irrepetible.

Categories
OPINIÓ
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES