Quan érem menuts, el nostre món es reduïa a tres llocs: la casa, l’escola i el parc. Aquests eren els nostres refugis, els nostres espais coneguts i segurs. Però, què passa enmig de la guerra? On es refugia la infantesa quan cauen bombes? He llegit recentment el llibre de Paula Carbonell i Isidro Ferrer (escriptora i il·lustrador), titulat No (A Buen Paso Editorial). Amb una senzillesa impactant, ens expliquen la història de dos germans atrapats en l’absurditat de la guerra. Aquest llibre, amb les paraules justes, posa atenció en el dolor de la guerra des de la perspectiva d’uns xiquets, indeterminats.
El relat és breu i tot passa molt de pressa. Comença amb els germans a l’escola, esperant un amic. Després, la mestra els obliga a tornar a casa, però no la troben i van a jugar al parc. La mare els fa jugar a fet i amagar, i els diu que busquen el pare… però el joc mai acaba. Entre la fam i el fred, s’amaguen dels petards que no deixen dormir la mare, fins que troben el pare. Intenten buscar una oportunitat com a refugiats, però han de tornar a jugar a fet i amagar.
Amb molt poques paraules, Paula Carbonell narra la història d’uns personatges que podrien ser qualssevol de nosaltres. L’il·lustrador Isidro Ferrer construeix l’inimaginable amb tan sols uns trossos de fusta, creant un contundent llenguatge visual amb una escala que canvia de forma i funcions, i un forat en el terra que no para de créixer. Aquesta obra no neix de la impotència, la ràbia i la pena, sinó d’un no voler mirar cap a un altre costat, fins i tot quan al món li és igual. En definitiva, un no visceral a l’horror del conflicte. Totes les vides són dignes de ser plorades.
La narració es desplega a través dels elements quotidians que es transformen en símbols de supervivència i pèrdua. L’escola ja no és un lloc segur, la casa es converteix en un record llunyà, i el parc, un camp de batalla on l’únic joc possible és amagar-se dels perills imminents.
El treball visual de Ferrer complementa la senzillesa poètica de Carbonell. La utilització dels elements de fusta, material natural i fràgil, representa la vulnerabilitat humana i la destrucció dels espais familiars. L’escala mutable simbolitza l’esperança i el desig d’escapar, de trobar una sortida, mentre que el forat en creixement constant il·lustra la desesperació i la inevitabilitat de la situació dels protagonistes. Podem veure la matèria de l’escala en múltiples formes: una atracció del parc, la possibilitat d’un plat a la taula o les vies del tren cap a la fugida. Fins i tot la destrucció. El trencament de l’escala suposa un tancament, una negació de la vida. En canvi, el forat només creix… la guerra és un monstre que s’ho menja tot i, amb l’ajuda dels qui la patrocinen, fagocita a tot ésser humà.
A més a més, un element essencial en la lectura són les pàgines en blanc. Qui posaria tantes pàgines buides enmig d’una història si no simbolitzaren alguna cosa? Aquestes absències mostren la cruesa de la guerra en els infants, que no saben el que ocorre. Els germans no entenen per què no poden tornar a casa, ni on ha parat el seu amic. Els adults els volen amagar la lamentable condició humana en la guerra, els fan jugar a amagar la realitat, un joc quotidià que se sent impossible baix els petards i els assassins que els llancen.
No és una obra que apel·la directament a la nostra consciència i sensibilitat, recordant-nos la importància de la infantesa i el dret de tots els xiquets a viure en pau. Aquesta història ens interpel·la a no ser indiferents davant la tragèdia de la guerra i a alçar la veu per dir no a la violència i la destrucció. És una crida a la responsabilitat col·lectiva i a la necessitat de construir un món on els jocs infantils no siguen substituïts pels horrors del conflicte.
