-
A 'Apolo: 75 anys sense parar de ballar', l’escriptora Eva Espinet repassa la història de la sala ubicada al Paral·lel de Barcelona.
-
El cantant de Sopa de Cabra s’estrena en la novel·la amb ‘Entre el cel i la terra’, protagonitzada per un artista a la recerca de la bellesa.
-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’altre dia vaig escoltar per casualitat a la televisió una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall més o menys després de la seva victòria a Eurovisió (1965) amb Poupée de cire, poupée de son, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. No fa gaire meditava en tot això veient com dones de l’edat.
-
Manel Haro. Barcelona / @manelhc Hi ha músiques que s’escolten i d’altres que es viuen. La de la britànica Jocelyn Pook entra en la segona categoria, i suposo que, com tota experiència viscuda, és difícil explicar-la sense impregnar el discurs d’emoció. De fet, per començar he de dir que em resulta difícil definir el tipus de música que crea Pook i hauria de tirar d’adjectius que sonin bé, com fa el programa del festival Kosmopolis que organitza el CCCB, on ha actuat amb set companys d’aventura, responsables de les veus i els instruments de corda d’aquest ensemble. Una música.
-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco De tant en tant mor un actor o cantant molt gran el qual feia temps que no vèiem enlloc. Fins i tot pensàvem que ja havia mort. Però hi ha personatges que semblen immortals car estan en actiu fins quatre dies abans de traspassar. Aquest ha estat el cas d’Aznavour, que semblava immortal i que per la primavera passada encara va venir al Liceu. Quan jo era joveneta Azavour era un senyor molt lleig que cantava molt bé. De fet, retirava al Fari, un bon artista en el seu estil, més jove i que.
-
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco La història de la cançó catalana és plena de llums, ombres i oblits. D’aquells anys seixanta i setanta en resten alguns noms molt coneguts i algunes veus, com la d’Ovidi Montllor, que ja són irrecuperables. D’altres han conformat una carrera sòlida, sense estridències, sovint sense gaire suport dels mitjans de comunicació. Un dels cantants que ha endegat un recorregut impressionant pel que fa al contingut i al rigor és Xavier Ribalta. Ja fa molts anys, en aquell mític 1977, Manuel de Pedrolo saludava i lloava Ribalta, un cantant, com ell mateix, lleidatà: “(…).
-
‘Arnau Tordera i les dones’, una proposta musical de petit format que repassa temes de compositors de totes les èpoques.
-
Els suecs presenten ‘Good karma’, el seu desè disc d’estudi que podria ser el darrer de la seva carrera.
-
El grup va oferir una lectura captivadora, ferotge i tímbricament exquisida de ‘Vortex Temporum’, del francès Gérard Grisey.
A 'Apolo: 75 anys sense parar de ballar', l’escriptora Eva Espinet repassa la història de la sala ubicada al Paral·lel de Barcelona.
El cantant de Sopa de Cabra s’estrena en la novel·la amb ‘Entre el cel i la terra’, protagonitzada per un artista a la recerca de la bellesa.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco L’altre dia vaig escoltar per casualitat a la televisió una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall més o menys després de la seva victòria a Eurovisió (1965) amb Poupée de cire, poupée de son, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. No fa gaire meditava en tot això veient com dones de l’edat.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc Hi ha músiques que s’escolten i d’altres que es viuen. La de la britànica Jocelyn Pook entra en la segona categoria, i suposo que, com tota experiència viscuda, és difícil explicar-la sense impregnar el discurs d’emoció. De fet, per començar he de dir que em resulta difícil definir el tipus de música que crea Pook i hauria de tirar d’adjectius que sonin bé, com fa el programa del festival Kosmopolis que organitza el CCCB, on ha actuat amb set companys d’aventura, responsables de les veus i els instruments de corda d’aquest ensemble. Una música.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco De tant en tant mor un actor o cantant molt gran el qual feia temps que no vèiem enlloc. Fins i tot pensàvem que ja havia mort. Però hi ha personatges que semblen immortals car estan en actiu fins quatre dies abans de traspassar. Aquest ha estat el cas d’Aznavour, que semblava immortal i que per la primavera passada encara va venir al Liceu. Quan jo era joveneta Azavour era un senyor molt lleig que cantava molt bé. De fet, retirava al Fari, un bon artista en el seu estil, més jove i que.
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco La història de la cançó catalana és plena de llums, ombres i oblits. D’aquells anys seixanta i setanta en resten alguns noms molt coneguts i algunes veus, com la d’Ovidi Montllor, que ja són irrecuperables. D’altres han conformat una carrera sòlida, sense estridències, sovint sense gaire suport dels mitjans de comunicació. Un dels cantants que ha endegat un recorregut impressionant pel que fa al contingut i al rigor és Xavier Ribalta. Ja fa molts anys, en aquell mític 1977, Manuel de Pedrolo saludava i lloava Ribalta, un cantant, com ell mateix, lleidatà: “(…).
‘Arnau Tordera i les dones’, una proposta musical de petit format que repassa temes de compositors de totes les èpoques.
Els suecs presenten ‘Good karma’, el seu desè disc d’estudi que podria ser el darrer de la seva carrera.
El grup va oferir una lectura captivadora, ferotge i tímbricament exquisida de ‘Vortex Temporum’, del francès Gérard Grisey.