L’any 2017, entre els atemptats del 17 d’agost i el referèndum de l’1 d’octubre, es va encarregar el pregó de les festes de la Mercè a la filòsofa Marina Garcés. En una reflexió interessantíssima i realista sobre els reptes i les possibilitats de la vida col·lectiva a la ciutat, Garcés enraonava sobre el paper de les festes majors als pobles petits i als barris. Deia que marquen «el calendari cíclic del retrobament públic», el moment en què «tornen al poble els qui n’havien marxat» i es fan evidents els divorcis, les pèrdues i els conflictes.
Garcés seguia el pregó afirmant que «a les ciutats grans, les festes majors s’han convertit en grans festivals, en esdeveniments de masses en què cada cop és més difícil trobar-nos.» Això em porta a reflexionar sobre la meva pròpia experiència. Els nombrosos barcelonins que, com jo, tenim les arrels més enllà de la serra de Collserola, hem après a moure les vacances per respectar les festes del poble (dels pares, dels avis o d’estiueig) i poder-hi ser any rere any. Fins i tot, ja en època universitària, hem forçat el calendari estival per poder visitar els amics que arribaven a estudiar a la ciutat des d’arreu del territori durant les festes majors dels seus pobles.
Ara bé, mai he fet cap tipus d’esforç per romandre a la ciutat durant les festes de la Mercè i, ara que fa gairebé un any que visc fora –tot i que sempre amb un peu a Barcelona–, no m’ha sabut cap greu perdre’m les concentracions massives amb música de fons o els trajectes interminables en un metro que quintuplicava la capacitat. Els preus altíssims dels vols a l’aeroport del Prat per aprofitar aquest cap de setmana llarg per fer una escapadeta demostren que tampoc no era la prioritat de molts dels veïns de Barcelona.
De tots els esdeveniments de la Mercè, el que sempre m’ha fet més il·lusió ha estat el Piromusical. De petit, pujava amb els meus pares al terrat i, quan em van començar a deixar sortir, anava a veure’l des de l’Avinguda Reina Maria Cristina. Durant l’espectacle pirotècnic de cloenda de les festes es retia homenatge a la ciutat convidada, ressonaven les cançons de l’estiu i es recordava els artistes que havien mort des del darrer piromusical. La cloenda de les festes de Barcelona era la cloenda de l’estiu i l’inici definitiu del curs després d’un mes a mig gas amb dos festius molt seguits.
Enguany, la Rosalía ha estat l’encarregada de fer la selecció de cançons per al Piromusical. Una tradició que sembla que agafa pes després que el Festival Sónar escollís les cançons de l’edició passada per commemorar el seu 30è aniversari. L’artista de Sant Esteve Sesrovires ha seleccionat un conjunt de quinze cançons. Si tenim en compte que l’any passat van sonar una cinquantena de temes diferents durant la mitja hora de durada de l’espectacle i que el 2022 en van ser 75, la primera crítica és evident: les cançons es feien molt llargues.
De la quinzena de cançons seleccionades, quatre –el 26%– eren de la Rosalía, incloent-hi la primera i l’última. Només hi ha hagut una cançó en català, Milionària, l’única cançó en català en tota la seva trajectòria. Ha estat un piromusical internacional que ha deixat de banda els artistes catalans que han protagonitzat els concerts massius de les festes de la Mercè.
No ha sonat cap tema d’Oques Grasses, de Figa Flawas, de Maria Jaume, de Stay Homas, de La Fúmiga, dels Catarres o de Ginestà. Tampoc no ha sonat cap dels molts versos que s’han musicat de Vicent Andrés Estellés ni cap de les òperes que han ressonat durant la darrera temporada al Liceu. Encara rai que han deixat sonar dues cançons amb lligams amb el Marroc per no fer-li un lleig a Casablanca, la ciutat convidada.
Amb tot i això, el més comentat ha estat l’estrena de la nova cançó de Rosalía en col·laboració amb Ralphie Choo, Omega. Barcelona ha regalat la cloenda de les seves festes majors a una artista internacional per promocionar el seu nou single sense estar-se de res. La ciutat de Barcelona ha fet d’aparador d’una novetat musical el dia de la seva festa gran. És un projecte de ciutat en consonància amb la Barcelona de la Copa Amèrica de les xifres falsejades i dels locals de brunch cada cinc passes. La ciutat s’ha posat un cop més al servei del capital i no al servei dels seus ciutadans. Una Barcelona que perd l’essència i tota la personalitat per tractar de convertir-se en una ciutat d’escala internacional i buida de contingut en un moment en què les particularitats semblen molestar.
Tot i la trajectòria innegable de la Rosalía –val a dir que és una de les meves cantants preferides–, la decisió de centrar el Piromusical en la seva marca i la seva tria de cançons reflecteixen una tendència creixent a desconnectar Barcelona de les seves arrels culturals i, anant una mica més enllà, també dels barcelonins. La tria de cançons que Rosalía ha escollit per al Piromusical de la Mercè 2024, salvant Peret, no tenia cap tipus de vincle amb la ciutat: podria haver sonat a qualsevol ciutat del món. Amb el nostre orgull provincià i amb el cap cot encara direm que hem tingut sort d’haver estat nosaltres, qui ha pagat el pastís.
Però el cuplet ja ve de lluny, Núria Feliu –que sí que va sonar al Piromusical de 2020– ja cantava als anys 70 a la ciutat prostituïda, «comprada i venuda», «venuda i traïda». Quan sento que estic perdent l’esperança en Barcelona, m’agrada recordar les paraules que va escriure en Sebastià Portell a través del protagonista d’El dia que va morir David Bowie: «Barcelona m’agrada perquè és imperfecta, sí. Em genera empatia». Ara bé, de moment crec que encara no em renaixeran les ganes de ser a Barcelona durant les festes majors, la Mercè no ha aconseguit fer seu el paper de punt de (re)trobada ciutadana i el Piromusical corre el risc de convertir-se en un de tants esdeveniments aliens a la ciutadania.
Crec que aquest 2024 musicalment parlant ha sigut la pitjor Mercè dels últims molts anys.
Ens hem gastat els diners de concerts en pagar la primícia de la Rosalia?
Com sempre, el govern municipal pensant més en promocionar la marca Barcelona, que en les festes i el dia a dia dels seus habitants.
Lamentable