Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Cuando canta el búho (Trotalibros amb traducció al castellà de Patricia Antón de Vez) va ser la primera novel·la de Janet Frame (1924-2004), publicada originalment el 1957. Frame, la mare de qui va ser serventa de la família de l’escriptora Katherine Mansfield, la va escriure després de passar per diversos centres psiquiàtrics, més de dues-centes sessions d’electroxoc, un intent de suïcidi i després de deslliurar-se d’una lobotomia cerebral.
Aquesta novel·la presenta una família humil formada per un matrimoni i els seus quatre fills. Una d’aquestes filles, Daphne Withers, ingressa en un manicomi i és ella qui escriu sobre la història familiar mentre Toby, un altre dels fills, és qui roman encara a casa, al costat de la seva mare, encara que amb anhels de fugir-ne. Quan eren nens, els quatre germans s’entretenien buscant tresors a la ferralla i aprenien del món a partir de contes de fades mentre convivien amb la seva àvia, que tenia les dues cames amputades.
Des de petit, Toby patia epilèpsia i se sentia inadaptat a l’escola. A més, no entenia gaire la vida dels adults i el seu comportament. Vol escapar d’aquell poble que Teresa, una altra filla, defineix com a «mort, on ningú somriu i les senyores grans et critiquen si portes una samarreta de tirants o un biquini.» Toby vol marcar per muntar un negoci i ser ric, encara que reconeix que ja és massa tard. Se sent sol i el pitjor és que no té ningú a qui explicar les seves coses. Tot i la seva mirada al futur, també té el cap en el passat, encara que la seva mare li diu que el passat i el futur són el mateix.
Janet Frame.
Per la seva banda, a Teresa li assalta l’angoixa per l’inexorable pas del temps i té la impressió, segons reconeix, que no ha fet res, encara que tampoc no sabria dir què hauria de fer, només que el temps passa i no porta enlloc. ¿De què serveix tot si el temps i la mort arrasen amb tot? Cuando canta el búho està basat en l’experiència psiquiàtrica de l’autora, que es reflecteix en el personatge de Daphne. La narració de la història és una mica críptica i simbòlica, introdueix el lector en una mena de fantasia o de laberint on no sap ben bé com ha arribat i d’on li costarà sortir.
Frame té una curiosa manera d’escriure, sense fer servir els dos punts per introduir els diàlegs, començant algunes frases per minúscula o trencant oracions per posar-les un paràgraf a baix, cosa que podria correspondre’s amb l’estat mental, errabund, de qui narra. Aquesta història malenconiosa tracta temes com la família, el dolor, la solitud i la fe. La fe s’erigeix en allò que no es pot veure, però està en algun lloc per ajudar.
En el personatge de Teresa s’aprecia una crítica a les ínfules i aparences de la burgesia i la intel·lectualitat. «Hi ha massa guerres i tot gira al voltant dels diners i de pagar comptes i d’obrir-te el teu camí al món», llegim. Els diners són un personatge més d’aquesta novel·la, ja que marca el destí de la família, sobretot de Toby, a qui es defineix així com un garrepa, un home casat amb els diners, que amb els bitllets de lliures cenyits com un abric per mantenir-se calent quan fa fred a fora. No obstant això, ni tan sols els diners tornaran a omplir la seva casa buida quan arribi Nadal.
