Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Aurora Q. Informe sobre los niños del Arca (Galaxia Gutenberg) tracta sobre una investigació científica fictícia. Aquesta novel·la de Mario Cuenca Sandoval (Sabadell, 1975), documentada i amb imatges, gira al voltant de David i Raquel, coneguts com «els nens de l’Arca», dos bessons als quals van trobar sense rumb, armats i plens de sang per una autopista el 1981. El cas dels nens de l’Arca desperta un gran debat científic i psiquiàtric. Mateo Jiménez-Irisarri, que també és el narrador, s’ocupa d’estudiar-los per descobrir d’on procedeixen i qui són aquells nens salvatges que baixen de la muntanya.
Els capítols d’aquesta novel·la són, en realitat, les sessions transcrites d’un seminari sobre el cas impartit per Irisarri. Els nens de l’Arca, també coneguts com els dimonis de Sant Simeó d’Emesa, sabien parlar, jugar i reconèixer-se al mirall, però rebutjaven fer-ho quan són atrapats per les autoritats. «Què és un nen que no juga?», es demana el narrador. Aquest analitza si els nens són capaços de mentir i descobreix que volen fugir del temps i de la mort i conservar la llibertat que tenien a la muntanya abans de ser capturats i estudiats.
Mario Cuenca Sandoval.
Abans de començar la primera sessió, Irisarri es dirigeix als ponents per avisar-los que si hi han anat per buscar la morbositat o el cas policial, no el trobaran, ja que ell es dedicarà a parlar des del punt de vista científic. Igualment, el lector que s’acosti a aquesta novel·la buscant un true crime o una història de misteri veurà que no és així. Aurora Q. és una reflexió sobre la infància i el primitivisme de l’ésser humà. Encara que són bessons, David i Raquel de vegades actuen com un ens indivisible. En la seva ruta des de la muntanya fins a l’autopista, van assassinar tretze persones, entre elles dues guardes forestals. Per això l’objectiu de la teràpia és humanitzar-los. També troben el cadàver d’una dona, Aurora Q., i s’especula quina serà la seva relació amb els nens.
Aquesta investigació fictícia serveix d’excusa a Cuenca Sandoval per construir una història que és una anàlisi del llenguatge, de la identitat humana i de com entenem allò real i allò imaginari. L’autor mostra una imaginació aclaparadora, a més de grans coneixements teòrics. En aquestes pàgines es diu que els fantasmes són una reverberació, que els morts no estan morts del tot i que el passat encara està passant i sempre estarà passant, ja que res queda enrere definitivament.
Reconec que al principi em va costar entrar en la lectura, però després l’he gaudit molt. En un moment de la novel·la llegim que l’espectador tendeix a concedir versemblança al que li és presentat. Penso que això és el que passa amb la novel·la, que un no pot deixar de pensar que una història com aquesta va poder ser real.
