Francesc Candel va escriure una novel·la el 1957, sota el títol de Donde la ciudad cambia su nombre, on explicava la vida en un dels barris de Barcelona, el d’Eduardo Aunós o Casas Baratas, llavors una mica perifèrics, habitat per una població humil, treballadors sense gaires recursos, molt d’ells immigrants del sud d’Espanya. El títol feia referència al fet que Barcelona deixava de ser Barcelona en la frontera d’aquests barris perifèrics, com si en aquest més-enllà no hi hagués civilització. La Barcelona dels anys cinquanta i seixanta era acollidora a mitges, hi venien molts migrants que sobrevivien com podien i com els deixaven.
Els personatges de la pel·lícula de Marcel Barrena, El 47, podrien ser veïns d’aquest barri de Candel, però no ho són. Ells resideixen a Torre Baró, són andalusos i extremenys que arriben a la capital catalana per treballar i viure amb dignitat, però es troben una ciutat que els dona l’esquena. Cadascú d’ells compra una petita parcel·la on es poden permetre -allà darrere de la muntanya, com diu el protagonista de la pel·lícula- i construeixen amb escassos recursos una casa on viure. El barri va creixent i evolucionant, s’inventen una mena d’urbanisme de subsistència, però pateixen talls d’aigua i de llum. A més, l’única forma d’arribar al centre de la ciutat és baixant a peu.
El 47 retrata la lluita d’un grup de veïns, liderats per Manolo Vital -que va existir realment-, per aconseguir que la ciutat -és a dir, l’Ajuntament- tingui en compte Torre Baró. La gran iniciativa de Vital, fart de tantes negatives, és segrestar l’autobús que ell mateix condueix, el número 47, i fer-lo arribar al centre del seu barri, per tal que l’alcalde i els responsables de la mobilitat urbana vegin que és possible que un autobús connecti la Plaça Catalunya amb els barris perifèrics. La pel·lícula es va estrenar fa setmanes, però el boca-orella la manté encara en cartellera i amb bona salut.
Es tracta d’una història commovedora, que ens permet fer una reflexió sobre Barcelona, almenys recordar d’on venim: en l’actualitat qui té dificultats per viure-hi no són només els immigrants, sinó els mateixos barcelonins. Les coses han canviat molt en mig segle. El pes de la pel·lícula el porta, sobretot, el seu protagonista, interpretat per un sempre magnífic Eduard Fernández. Hi ha un treball del muntatge i de la imatge interessant que juga a unir imatges antigues amb d’altres actuals. Falla, penso jo, el maquillatge, que es veu força artificial i això penalitza una mica el resultat global.
El 47 és una pel·lícula tendra, és fàcil sentir empatia per aquests personatges que, en el fons, estan eixamplant Barcelona. Torre Baró encara és un barri castigat per la pobresa (segons l’Ajuntament, la renda mitjana anual per llar aquí és de 10.822 euros, lluny de la mitjana de la ciutat). Recentment, han aparegut notícies que indiquen que el nombre de persones amb afectacions de salut mental en aquest barri està creixent. Entre tots dos factors sembla haver-hi una relació directa. Torre Baró continua reclamant unes millors condicions de vida.
