Encara que l’exposició del Palau Martorell porta per títol Geisha/Samurai, el fet és que la mostra ofereix un recorregut que va més enllà d’aquestes dues figures capitals de la cultura i la història japoneses i s’endinsa en àmbits com el teatre o les tècniques artístiques que en diverses èpoques han captat estampes de la vida al Japó. El material que hi trobem exposat està íntimament relacionat més aviat amb l’univers femení (no només el de les geishes) i amb el masculí (no només el dels samurais).
El primer dels àmbits es dedica al teatre clàssic japonès -el nō i el kabuki-, amb una sèrie de xilografies que remeten a escenes teatrals i una col·lecció de màscares que s’utilitzaven en els espectacles. Val la pena aturar-se davant d’aquestes cares, algunes d’elles no humanes que remeten a la mitologia nipona, com la d’una dona convertida en dimoni per culpa de la seva obsessió o la gelosia.
Al segon dels àmbits trobem una mirada als ukiyo-e, tècnica que ha donat a la història de l’art obres tan reconegudes com La gran onada de Kanagawa (1831), de Hokusai, que forma part de la seva sèrie «Trenta-sis vistes del Mont Fuji.» D’aquesta obra es van fer diverses còpies, que es poden veure en diferents museus d’Europa i Nord-amèrica. Al Palau Martorell se’n pot veure una, tot i que malauradament no sabem quina és la seva procedència, com sol passar en totes les obres i exposicions del Palau Martorell.
El recorregut continua posant el focus en la figura femenina i, especialment, en el de les cortesanes, les quals apareixen en les xilografies d’aquest espai, on també es poden veure materials com vanos i altres estris personals, a més d’un parell de nines de finals de l’època Edo que retraten figures tradicionals com l’emperador i l’emperadriu amb els seus vestits característics. Aquestes s’utilitzen en el festival de nines Hina Matsuri, que se celebra cada 3 de març, on s’exhibeixen les col·leccions de cada família d’aquestes peces que passen de generació en generació.
L’exposició obre les portes a la intimitat de geishes i les cases benestants amb objectes variats com quimonos, perruques, objectes personals i petites peces de mobiliari. Els samurais, per la seva banda, estan representats amb una col·lecció d’armadures, tant de l’època Edo com del període Meiji, segurament una de les parts més interessants del recorregut que ens trasllada al terreny de les guerres, els soldats i els shōgun. Aquest ambient es complementa amb altres pintures d’escenes bèl·liques.
Interessant és també la col·lecció d’estampes eròtiques (conegudes com a shunga o «imatges de la primavera»), de contingut explícit, on s’abracen aquest univers femení i masculí i que servien per estimular l’esperit hedonista d’una societat més aviat rígida. Les imatges -que van patir la prohibició del govern- mostren escenes sexuals de tota mena amb personatges diversos de la societat japonesa.
L’exposició, comissariada per Ferran López Alagarda, president de la Federació Espanyola d’Antiquaris, serveix més per alimentar la nostra curiositat sobre la història del Japó, sobretot si ens fascina aquest món de tradicions i mitologies nipones, que per aprendre d’un discurs ambiciós i ben lligat que no acaba d’articular-se del tot al voltant de geishes i samurais. Més aviat aquestes figures són l’excusa o l’ham per desplegar una interessantíssima selecció d’obres d’art i antiguitats que, malauradament -hi he d’insistir, perquè no entenc el motiu- no sabem d’on procedeixen.