Imma Romeu (Barcelona, 1960) és tècnica d’educació infantil i directora de lleure, però més enllà de l’àmbit professional també cal destacar la seva dedicació a l’escriptura i a la fotografia, camp en el qual ha fet diverses exposicions. Malgrat la ciutat de naixement, des de ben petita viu al Maresme i sempre ha considerat que Vilassar de Mar és el seu poble. En la seva literatura es percep l’interès per la nostra història, les llegendes, l’arqueologia…
La seva primera novel·la, La cova de les llegendes (Voliana) va tenir molt bona acollida entre lectors joves i adults i és lectura d’alumnes d’ESO a alguns instituts. El 2024, també sota el segell de Voliana, publica la seva continuació, El secret de la lluna plena, una nova narració on el mateix grup d’amics viuran un seguit d’aventures a través d’un viatge en el temps que els durà a conèixer millor el seu poble, l’entorn, i també les seves llegendes.
Aquesta novel·la és continuació de La cova de les llegendes.
El secret de la lluna plena ens descobrirà què va passar amb alguns personatges que ja vam conèixer a La cova de les llegendes, però els dos llibres es poden llegir independentment. Si bé és millor llegir-los per ordre, en cada un hi ha una aventura amb un principi i un final i en el segon es van trobant pistes que fan de nexe amb el primer.
El secret de la lluna plena pertany a la col·lecció Voliana Joves, però potser és d’aquelles històries que els lectors adults també haurien de llegir.
Quan jo vaig començar a escriure’l pensava en un públic jove, a partir de dotze anys, però la meva gran sorpresa ha estat que atrapa també al públic adult.
És el que m’ha passat a mi. M’ha atrapat.
Moltes persones ja no tan joves m’han dit que s’ho han passat molt bé llegint-la, que no el podien deixar i fins i tot que han après coses interessants. Ara ja dic que està dirigit a joves de dotze a cent dotze anys.
Una franja d’edat àmplia, certament. Tornant a la novel·la, en ella se’ns planteja un viatge en el temps ple d’emocions, aventures i llegendes. Anirem, concretament, al segle XIX. Per què, aquesta època?
Em sembla una època molt interessant. Intento documentar-me bé i ser curosa amb la part històrica, i del segle XIX hi ha molta informació. En el primer llibre parlava del segle XVII i n’hi ha molt poca. Els pobles de la costa del Maresme ja eren grans, amb molts edificis que encara hi són. Començava a haver indústria tèxtil i pren molta importància el comerç amb Amèrica i jo volia parlar del nostre passat mariner.
Un passat que apareix amb personatges ben definits.
Sí. També m’agradava que els personatges poguessin fer comparacions amb la seva època de principis del segle XXI. Per exemple, com vivien els adolescents d’un segle i de l’altre o com un fet històric que passa ben lluny, la guerra de secessió del EEUU al segle XIX i l’atemptat de torres bessones l’any 2001, poden arribar a afectar igualment la resta del món.
D’altra banda, els espais on es mou la narració els trobem a Vilassar de Mar i el seu entorn, i sobretot podem recuperar molts episodis interessants de la seva Història. És una mena d’homenatge a la zona?
No aniria desencaminat parlar d’homenatge… Parlo del poble i de l’entorn que és el meu i que me l’estimo, i m’agrada dir-ho. Però la meva intenció de fons seria més aviat posar el meu granet de sorra en la difusió i la conservació del patrimoni.
És una molt bona intenció.
En aquesta comarca, suposo que com a tot arreu, s’han enderrocat edificis de gran valor històric, s’han amagat jaciments arqueològics per construir xalets a sobre… i les llegendes ja no les explica ningú. S’ha d’evitar que això continuï passant. Els joves han de conèixer aquest patrimoni tan proper, se l’han de fer seu, és seu. Aquest és el primer pas per estimar-se’l, valorar-lo i defensar-lo.
El grup protagonista de la novel·la són els mateixos quatre amics que ja trobàvem a La cova de les llegendes. Què ens podries explicar d’aquests personatges?
Són uns personatges molt treballats, molt vius. Jo no volia uns personatges plans al servei de la història, és a dir, simplement algú a qui li passin les aventures que vull explicar. Havien de tenir la mateixa importància les tres coses: l’aventura fantàstica, l’entorn i la història real i aquests personatges adolescents amb tot el que aquesta edat comporta. Mentre vas llegint sempre saps, no sols el que està passant, sinó com ho estan vivint els protagonistes, els seus sentiments, les pors, les incerteses o les il·lusions.
Potser la Blanca és la que destaca més, d’entre tots quatre.
Crec que tots quatre tenen coses semblants a mi però potser la Blanca és la que més. Totes dues som una mica frikis de la història i ens encanta compartir-ho amb els amics. Quan veig jaciments antics o el mateix castell de Burriac, moltes vegades he pensat com m’agradaria tenir el poder de viatjar en el temps per una estona per veure això sencer i ple de vida! Doncs un dia vaig descobrir que tenia l’eina per fer-ho: la meva imaginació. Escriure es converteix en un joc una mica màgic. Puc posar-me a la pell de la Blanca i viure-ho amb ella.
I al costat de la Blanca, cal esmentar el Carles.
Sí, en Carles comparteix protagonisme amb la Blanca. És el cronista d’aquesta història que viuen junts i, a més a més, ens ofereix les seves reflexions i dubtes sobre el seu propi món del segle XXI, la separació dels pares, el primer amor o la mateixa adolescència. També m’identifico força amb ell. Com que és ell qui explica el que passa, és qui dona més informació dels seus sentiments i, és clar, jo soc al darrere, la majoria d’aquestes sensacions les he viscut jo alguna vegada. I crec que molts lectors s’hi poden identificar també.
Els altres dos que formen el grup són la Gina i el Sergi.
La Gina i en Sergi acaben de configurar l’equip, la colla, i tots junts em serveixen per fer que el valor de l’amistat tingui també un paper protagonista, igual que el té en la meva vida. Ells dos potser són menys reflexius que la Blanca i en Carles, més espontanis i aporten frescor i bon humor. En concret el personatge d’en Sergi, especialment en el primer llibre, està inspirat en un amic meu adult. No va ser premeditat, simplement em vaig adonar que quan m’imaginava al Sergi personatge parlava igual i tenia el mateix sentit de l’humor del Sergi real.
El secret de la lluna plena, ho acabes d’esmentar, està escrita en primera persona i és el Carles qui ens explica les seves aventures. Per què vas triar aquest punt de vista narratiu?
Quan vaig començar a escriure La cova de les llegendes, el primer llibre, hi havia un narrador, el primer capítol estava escrit en tercera persona. Aquest únic capítol va quedar aparcat en un calaix durant uns quants anys. Per temes familiars no podia dedicar-me a escriure però mai vaig deixar de pensar-hi i els personatges van anar prenent vida dins del meu cap.
I al cap del temps vas agafar de nou el projecte.
Sí. Quan vaig decidir que era el moment de reprendre el projecte, l’any 2020, vaig veure clar que el relat tindria molta més força si ho explicava en Carles des de dins. El problema era que si l’explicava ell, ho havia de fer amb el llenguatge d’una persona de catorze anys i jo no tenia ganes de renunciar a la meva manera adulta d’escriure, al vocabulari una mica més elaborat o fins i tot un toc poètic de vegades. Va ser aleshores quan vaig decidir que l’aventura és desplacés gairebé vint anys abans, al 2001, i que ho expliqués un Carles ja adult i amb la perspectiva del que tot allò havia representat per a ells.
Voldria remarcar el ritme. La narració avança amb fluïdesa i agilitat, i penso que és perquè està estructurada en base a trenta-nou capítols, però tots són força breus.
Crec que aquest ritme és el millor per arribar al públic jove i perquè el llibre atrapi. De fet, jo també prefereixo llegir llibres amb capítols no massa llargs. És l’única pauta pensada abans de començar a escriure. Jo normalment no em faig cap esquema previ, tinc el fil de la història al cap, vaig escrivint tal com raja i es va estructurant sobre la marxa. No sabia que serien trenta-nous capítols fins que vaig escriure l’últim.
M’agradaria ressaltar la idoneïtat de la imatge de la coberta: una dona amb un nadó als braços, el mar de fons, i una esplèndida lluna plena, tan important en el desenvolupament de la novel·la. Com es va gestar aquesta il·lustració?
M’agrada que m’ho preguntis per poder dir que l’autora de la il·lustració es diu Judith Moreno i que és una crack. Me la va presentar en Jordi, editor de Voliana. Ella fa dibuixos manga, ja va fer la portada del meu primer llibre i jo tenia molt clar que també volia que fes la del segon.
La imatge de coberta del primer llibre també està molt aconseguida. Però continua, si us plau.
En aquell moment ella vivia al Japó, així que tot el contacte era via correu electrònic. He de dir que jo soc molt perepunyetes i que ella té molta paciència amb mi. Li vaig enviar moltes indicacions: els elements que hi havien d’aparèixer, els tons de color, l’aire misteriós, el tipus de vaixell… i ella ho va interpretar a la perfecció. M’encanta aquesta portada!
No voldria acomiadar-me sense preguntar-te si tindrem una nova aventura al costat d’aquesta colla d’amics.
Tot apunta a que sí. Dins del meu cap ja fa temps que es mouen, tinc per davant molta feina de documentació, però em fa il·lusió tancar la trilogia.
