Em resulta molt seductor pensar que el monstre que va crear Víctor Frankenstein, protagonista de la novel·la de Mary Shelley, encara és viu i està amagat en algun paratge inhabitat, envoltat d’una natura hostil, alimentant-se dels pocs fruits que li dona la terra. Al capdavall, aquest home era matèria morta que va tornar a la vida, trencant la lògica de la biologia i la medecina, després d’un experiment del seu creador. Per quina raó hauria d’estar mort? Cert és que la novel·la ens deixa a entendre que així és, però no ens dona cap evidència que certifiqui que aquesta criatura va posar punt final a la seva existència.
Aquesta figura, un símbol de la literatura de terror, reivindicada també per la ciència-ficció, ha estat romantitzada al llarg del temps. Passa amb les novel·les que es coneixen, però no es llegeixen. Agafem els seus personatges, els deslliurem de la història que els envolta i els reduïm a mites, símbols o estereotips, quan la realitat és molt més rica i complexa. Si aquest monstre ens cau simpàtic probablement és perquè desconeixem que era un assassí, que va matar un nen, germà de Víctor Frankenstein, per venjar-se d’ell. De fet, va matar diverses persones de l’entorn del seu creador.
Mary Shelley.
A aquesta criatura se l’ha anomenat Frankenstein, però Shelley mai li va posar cap nom. El protagonista no és ell, és aquest científic (inspirat en el físic Giovanni Aldini) que amb molta fam de coneixement crea un ésser humà, de proporcions gegantines, a partir de cadàvers. D’aquí que el títol de la novel·la es completi amb «El Prometeu modern», perquè Víctor Frankenstein juga a ser deu, el desafia, i és terriblement castigat per haver-ho fet. El seu monstre és la seva creació i la seva condemna. No es pot avançar en la ciència sense tenir en compte les seves conseqüències.
Vet aquí un dels temes que vertebren la novel·la: els límits ètics de la ciència. N’hi ha d’altres, com la reflexió al voltant de si un monstre, cruel i assassí, pot merèixer la nostra empatia i la nostra compassió. Si la culpa dels seus crims la té ell o qui l’ha creat i l’ha obligat a viure amb mancances i sent rebutjat i odiat per tothom. Al capdavall, ell, un home d’aparença esgarrifosa, només demana una mica d’escalf, d’amor humà. I ja sabem que quan algú neix en un entorn d’hostilitat pot acabar projectant-la en els altres. Recordem que ni tan sols va merèixer un nom.
D’altra banda, la novel·la (que es pot trobar en diverses editrorials com, Alma, Cátedra, Penguin Clásicos o labutxaca) és una meravellosa explosió d’emocions i temes del Romanticisme i és un goig endinsar-nos en els paisatges freds i violents de les aigües del nord, en els boscos frondosos i en les cases apartades enmig del camp al caliu d’una xemeneia. Val la pena llegir-la, descobrir les circumstàncies que envolten el naixement d’aquest símbol de la literatura de terror. Els clàssics demanen ser gaudits, no només coneguts. Per això hem de celebrar que editorials com Viena apostin per noves traduccions, com la que ha fet Xavier Zambrano en català, perquè el monstre encara és viu.
