Celso Albelo (San Cristobal de La Laguna, 1976) és un prestigiós tenor líric, guardonat fa pocs dies amb el premi Teide de Oro. Conegut per les seves incursions belcantistes i els seus nombrosos èxits en els drames romàntics italians, també és un emprenedor d’èxit. Ens explica què podem esperar de la Madama Butterfly del Liceu, com evolucionen les carreres dels cantants d’òpera i què l’ha portat a cantar el rol de Pinkerton en l’obra mestra de Puccini.
Si haguéssim d’assignar un personatge a Celso Albelo, quin seria?
Sense pensar-ho gaire, diria que Nemorino de L’Elisir d’Amore. A primera vista, el que la gent veu és innocència i franquesa, i molts ho veuen com una cosa simpàtica!
Creus que aquesta sinceritat t’ha ajudat a cantar òpera?
Jo mai em vaig imaginar que tindria ni el talent ni les qualitats per acabar cantant òpera. Estava estudiant Història de l’Art i vaig entrar en contacte amb una estudiantina que va passar per classe. Em va seduir i hi vaig entrar. Després em vaig interessar pel folklore canari, de gran tradició, i així vaig descobrir la meva passió, el cant líric.
I d’una passió n’has fet carrera.
Sí, però abans vaig treballar i aprendre. Jo tenia clar que em volia dedicar a la música, cantant en un cor o donant classes, però la curiositat em va fer anar més enllà i m’ha portat on soc ara. Diguem que la meva passió se me’n va anar de les mans.
Com vas començar a adquirir la tècnica per a cantar òpera?
La meva primera professora va ser la Pilar Castro, qui em va permetre poder cantar i seguir la vida nocturna de faràndula i serenates amb la guitarra. Amb ella vaig aprendre a resoldre el que es coneix com la qüestió del passatge, que en els tenors és la tècnica per poder fer aguts. Hi ha gent que diu que existeix, altra que no, però la senyora Castro em va dir que és com tirar-se a la piscina. Ho vaig provar, me’n va mig sortir i vaig percebre com una alliberació vocal dins meu. Allà és on va despertar-se en mi la passió per la tècnica.
I l’oïda hi forma part?
A mi m’agrada molt escoltar, sobretot als que en saben i sabien més, per aprendre com s’han de fer o no s’han de fer les coses. Havent passat els anys, puc dir que no estic d’acord amb aquella frase que assegura que tot el passat és millor. Si abans hi havia coses fantàstiques, ara també n’hi ha. I el que m’ajuda a mi és la sinceritat amb mi mateix, i conèixer el meu instrument, per a equivocar-me, practicar, tornar-ho a intentar i aproximar-me pas a pas a l’objectiu.
Què et queda de tots els personatges que has anat cantant al llarg dels anys?
De tots et queda un trosset. Cada personatge t’ajuda a aprendre i afrontar nous reptes. Per exemple, el Leicester de la Maria Stuarda de Donizetti: és un rol curt, que no permet corregir errors i que té una entrada dificilíssima, en fred, i que a diferència dels personatges de Roberto Devereux o d’Anna Bolena, no té una gran ària on poder lluir-se. Leicester és una eina per fer brillar la resta dels personatges, i molta gent no arriba a veure l’enorme dificultat que s’amaga sota un rol així.
Hi ha gaires rols així?
N’hi ha! Per exemple, Alfredo a La Traviata: és cert que té la seva ària, però és un personatge desagraït que mai pren una decisió correcta, o la pren a destemps. Sembla un personatge vocalment senzill, però en el moment que el cantant fluixeja, el conjunt també perd encant. Tenir una gran soprano en el rol titular pot ser extraordinari, però la vetllada serà menys memorable sense un bon Alfredo.
I com es manté l’equilibri entre el drama i la música?
Hi ha molts cantants que amaguen carències musicals, tècniques o vocals darrere d’una cosa que anomenen drama. Trobar un equilibri entre línia vocal i dramatisme és molt complicat, especialment quan hi ha una part gran del repertori creada per a representar el que és bonic. Treure-li la innocència i màgia a aquell repertori sota pretensions educatives em sembla fora de lloc. L’educació comença a casa.
Hi ha un component extraordinari que només les nits màgiques d’òpera poden proporcionar.
Sí. I amb això no vull dir només coses clàssiques. Sentir papallones a l’estómac com amb el primer amor (difícil als meus 49 anys!) és possible en el teatre. També creure en la màgia, com a través dels ulls d’un infant. Tot això s’està perdent sota una banalitat que es pretén educativa i que perd l’emoció i la reflexió pel camí.
És gaire diferent l’òpera des que vas començar?
És la primera vegada que em fan aquesta pregunta, senyal que m’he fet gran! L’òpera no ha canviat gaire, i els canvis s’han de prendre amb esportivitat i aprofitar-los per a passar-ho bé. El més important és no oblidar la bellesa de l’art, del cant, del públic. I com deia Bergonzi, de qui vaig ser alumne directe, cada cop hi ha més veus bones! El que no hi ha potser és el temps de preparació que hi havia fa unes dècades abans d’arribar a cantar al Met de Nova York.
Un canvi es haver arribat recentment al Pinkerton de Madama Butterfly, que cantes al Liceu ara i vas debutar fa uns mesos al Brasil.
Tot i que podria continuar cantant l’Elvino de I Puritani de Bellini, fins i tot amb el famós fa, no m’interessa ja com a desenvolupament artístic de la meva carrera. Practicant a casa i amb el consell del meu nou agent, vaig veure que no em cansava, i ha acabat resultant un procés natural assumir rols més pesats. Mai hauria pensat que hi arribaria. A més, la meva trajectòria belcantista podria ajudar-me a enriquir certes parts del personatge.
Sabent això, creus que hi pot haver una escola Celso Albelo en el futur?
No, no crec. Tot i que també vaig dir que mai cantaria el Ballo in Maschera de Verdi, i ho he fet! Jo ara soc empresari, propietari d’una tintoreria a Roma. Va sorgir l’oportunitat i la meva naturalesa curiosa em va portar a adquirir el negoci. I amb la meva esposa, Giorgia Guerra, directora d’escena, hem anat fent fins a ser la tintoreria de confiança d’una de les sastreries més importants en el món del teatre i el cine, la Tirelli. I tenir aquesta doble via, és una bona manera d’ensenyar als meus fills que es pot tenir èxit a l’escenari i també una vida quotidiana rutinària.
I què podem esperar d’aquesta Butterfly liceista?
Moltes emocions, amb una posada en escena coneguda que funciona i tres repartiments que aporten la seva màgia particular.
