Malgrat un llibret terriblement problemàtic que defalleix al segon acte i que acaba resultant extremadament violent i dolorós al tercer, la música de Puccini i la capacitat poètica de nombroses seccions del text fan que la Madama Butterfly sigui un dels títols més representats de la història. Molta expectació, doncs, per a un dels espectacles més esperats d’aquest Nadal, que ven entrades a grapats i esdevé sempre una excusa del públic generalista per anar a l’òpera.
La proposta del Liceu, coproduïda per la Royal de Londres, podria ser sobre el paper una idea brillant, però l’estat vocal del duo protagonista fa que el vehicle acabi patinant. Abans, però, cal celebrar el debut de Montserrat Seró al Liceu com a Kate Pinkerton, ostentant el timbre vellutat que tantes alegries ha portat al Life Victoria. Desitgem veure-la més sovint en el nostre escenari més gran.
Sonya Yoncheva, tot i tenir poc més de quaranta anys, té la franja aguda de la veu esgotada. Incapaç de mantenir els piani, perdent sovint l’afinació i amb tendència a perdre color, no és avui dia una intèrpret que valgui la pena veure en el rol titular. Seguint l’estela de la Netrebko, prioritza els moviments escènics a la caracterització psicològica del personatge I, tot i que a vegades treu recursos estilístics de qualitat, que demostren o bé la seva intel·ligència o bé els bons consells d’algú que coneix la tradició italiana, no és una artista que demostri una gran atenció al detall.
Especialment al primer acte, paraules com ventaglio van ser un bon exemple de la incapacitat per crear frases convincents: la o final va sonar com una u, situada dins la gola i amb un canvi de color tan radical, que semblava que la cantant estigués dient coses diferents en una mateixa síl·laba. No queda clar si la cantant és conscient de les seves limitacions, però en qualsevol cas va resultar convincent només al tercer acte, fent gala d’uns greus que encara manté ben timbrats, tot i que molt menors en volum de projecció.
Matthew Polenzani com a Pinkerton va lluir la facilitat pel cant que l’ha dut a la fama, exhibint encara aguts ben potents i una gran rapidesa a l’hora de col·locar la veu en diferents posicions. La veu ja no és un prodigi de qualitat tímbrica, també perdent color en el forte i d’escassa estabilitat fins i tot en els piani. Es va mostrar, com la Yoncheva, entregat en escena, tot i que la direcció d’actors porti el personatge a ser ridícul en nombroses ocasions. La veu sona molt més sana fora de la màscara, molt menys constreta per les obligacions a què sotmet l’orquestra pucciniana, especialment en les mans del director Paolo Bortolameolli.
Annalisa Stroppa compleix com a Suzuki, també entregada en l’aspecte físic i dotant d’ànima i cor el tercer acte. El baríton Lucas Meachem com a Sharpless va resultar irregular, amb una notòria insuficiència de volum al primer acte (de nou, el volum exagerat de Bortolameolli), amb més presència al segon moviment, i acabant el tercer amb un timbre poc agraït i de línia vocal d’escàs interès. Bo el Goro de Juan Noval-Moro, amb moviment escènic de qualitat i capacitat comunicativa vocal ben aprofitada.
La producció, vista la temporada 18/19 per última ocasió, és un exemple de posada en escena senzilla però convincent, sense més ambició que la de representar una història amb to naturalista. Només en comptades ocasions es permeten els directors Moshe Leiser i Patrice Caurier alguna cessió poètica, com quan arriba el Bonzo o el cirerer deixa caure fulles davant la pèrdua de vida. La manca d’ambició es fa pesada en alguns instants on l’acció no passa damunt l’escenari, o a l’interludi del tercer acte.
D’altra banda, veiem una màgia especial el final de l’acte segon, on la manca d’acció escènica (a excepció del dinamisme de Suzuki) permet posar-nos en la pell de Butterfly i el seu fill mentre esperen i escolten el cor «a bocca chiusa», possiblement l’instant on millor s’alineen els diferents elements i direccions de la producció, i on la manca d’inquietud narrativa permet emergir i donar protagonisme a la melodia flotant i eterna del compositor. El vestuari i l’escenografia són funcionals, amb una il·luminació un pèl més òbvia i un punt menys interessant de Cristophe Forey.
Finalment, la direcció del xilè Bortolameolli va destacar per un volum generós, a vegades en detriment dels intèrprets. Força funcional, amb alguns efectes ben aconseguits, i d’altres que no, com un final més marcial i ràpid, allunyat de cap sofisticació i amb absència de contingut dramàtic.
