Amb l’incendi de la catedral de Notre-Dame del 2019, l’escriptor britànic Ken Follett (Cardiff, 1949) va ser una de les persones més buscades pels mitjans de comunicació francesos. Ho van fer pels laments de l’autor a les xarxes socials davant d’aquella catàstrofe, per ser un enamorat de París, però també, i sobretot, perquè la seva novel·la Els pilars de la terra el va convertir en una veu autoritzada en aquest terreny catedralici.
El llibre va ser pensat com una mena de declaració d’amor al temple i amb finalitats benèfiques, ja que els guanys anaven a parar a la reconstrucció de Notre-Dame. És un assaig breu, amè, escrit en poc temps, un exercici literari molt personal que ens proposa un recorregut lleuger que comença amb la concepció de la catedral, al segle XII, quan el religiós Maurice de Sully, veient que l’església que tenien se’ls havia quedat petita, va ambicionar un gran temple gòtic a tocar del Sena.
La construcció va ser llarga, pràcticament va trigar un segle a ser enllestida. Follett explica algunes curiositats com la manera precària de traçar els plànols o el sistema prova-error amb què s’anaven aixecant aquesta mena de temples durant l’edat mitjana davant la manca dels coneixements tècnics de l’actualitat. L’autor fa una mirada també a la catedral com a testimoni de diverses etapes històriques, com la de Napoleó o la de l’alliberament de París amb Charles de Gaulle erigint-se en president del govern provisional de França.
Per aquest recorregut que proposa Follett hi ha la seva mirada, la de l’autor d’Els pilars de la terra que per escriure-la va haver d’investigar com es construïen les catedrals durant l’edat mitjana, però també la de Victor Hugo, que va escriure Nostra Senyora de París, i la d’Eugène Viollet-le-Duc, l’arquitecte encarregat de la reconstrucció de Notre-Dame durant el segle XIX. Era, en definitiva, una invitació a continuar imaginant i estimant la catedral mentre es reconstruïa i ara és, penso, un estímul per estirar els diversos fils que trobem entre aquestes pàgines.
