Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova, 1965) és escriptora, llicenciada en Filologia Catalana, professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i té el Grau Professional de Piano. Ha conreat el conte infantil, la novel·la per a adults, i la novel·la negra. Com autora de novel·la per a joves va debutar amb La noia del descapotable (2009), primer volum de la trilogia protagonitzada per l’Andrea, una alumna de Batxillerat.
A aquesta obra la seguirà La noia del creuer (2017), i el maig de 2024 Voliana Edicions va publicar el tercer llibre de la trilogia: La noia del TR, una història amb una branca realista on som testimonis dels diversos conflictes a què s’enfronten els personatges, i amb una altra branca de fantasia i ciència-ficció que va íntimament lligada a aquest Treball de Recerca.
El títol de la novel·la, si no ets educador, mestre, o tens fills cursant estudis a l’institut, ja desperta certa curiositat per aquest «TR», que de fet són les sigles de Treball de Recerca. Per què has optat per utilitzar les sigles i no l’enunciat sencer?
Ho vaig fer perquè, tot i que no soc gaire amant de les sigles, vaig veure que tothom -alumnes, professorat, pares i mares- feia servir sempre aquesta expressió, «TR», per referir-se al Treball de Recerca. Després vaig saber que a Vilafranca del Penedès en diuen el «TREC.»
L’Andrea, la protagonista de la trilogia que es tanca amb aquesta història, apareix aquí més segura i fins i tot més centrada. Com t’has plantejat aquesta evolució i creixement?
Crec que si en una edat s’aprèn i es madura molt de pressa és justament en l’adolescència.
Una etapa que coneixes força bé.
Sí, jo tenia alumnes que als 14, 15 anys eren d’una manera i als 16, 17 havien canviat completament. A la meva protagonista li costa madurar, però li passen tantes coses -i d’altra banda, repeteix dos cops cada curs de Batxillerat- que al final també descobreix el que vol i entén millor el món on viu.
Llavors, el que pretenies transmetre és…
Volia llançar el missatge que la lectura i l’escriptura, encara que no siguin la primera opció, també t’acaben ensenyant a viure.
La narració manté dues línies argumentals. Per una banda tenim l’Andrea, decidida a dedicar el Treball de Recerca a l’escriptura i creació d’una novel·la. És aquesta una tria molt habitual en els Treballs de Recerca?
No ho crec, però és possible que cada vegada n’hi hagi més. Jo vaig partir d’una experiència real: l’assessorament a una noia de Vilanova i la Geltrú que feia el seu TR amb aquest tema. Hi havia una part teòrica i una de pràctica, on hi entrava una entrevista amb una autora, i aquesta vaig ser jo. Va treure un 10!
Una magnífica nota. I aquesta part pràctica que esmentes, incloïa l’escriptura de la novel·la?
La novel·la que va presentar en el seu treball no era una novel·la completa, sinó un esborrany resumit. Espero que l’hagi acabat escrivint del tot, estava molt bé.
Esperem que sigui així. L’altra línia argumental és la novel·la que l’Andrea està treballant, de la qual ens ofereixes fragments a partir dels quals nosaltres, els lectors, també anem confegint la història, en aquest cas futurista i distòpica. Què ens pots explicar d’aquesta història que es desenvolupa com a teló de fons?
Quan em vaig plantejar quina seria la novel·la que escriuria avui dia una noia de Batxillerat, després d’un breu sondeig ho vaig tenir clar: havia de ser fantàstica.
No és un gènere en el qual acostumis a moure’t.
Per a mi va ser un repte i em va obligar a imaginar un escenari futur, catastròfic, on tot hagués petat, i com a contrapartida els nois i noies fossin els capdavanters a la recerca de solucions i de noves esperances, mentre que el món adult, que els acostumava a menysprear o a sobreprotegir, quedava pràcticament anul·lat.
I com va anar la teva experiència d’escriptura en el camp de la literatura fantàstica i de ciència-ficció?
Em vaig divertir molt posant noms futuristes als llocs del Penedès: Vilamarina, el comtat de Geltrwyon… Per no parlar dels mòrilets (uns drons animals mortífers, semblants als rat-penats).
Sí, el mòrilets em van cridar força l’atenció. Però, continuant amb aquesta entrada que has fet en el gènere de fantasia i ciència-ficció, què t’ha aportat?
M’ha obligat a imaginar i a inventar-me coses, així com a revisar els grans clàssics. Han sortit Manuel de Pedrolo i el Mecanoscrit del segon origen, Antoni Munné-Jordà i la Michelíada, Ray Bradbury i Fahrenheit 451, sense oblidar-nos dels Jocs de la fam de Suzanne Collins, El petit príncep de Saint-Exúpery o L’Odissea d’Homer.
Uns referents ben importants.
El planeta dels simis, Star Treck i La guerra de les galàxies també treuen el nas per la novel·la de l’Andrea.
Tornant a La noia del TR, cal dir que és molt més que un Treball de Recerca. Per exemple veiem de nou l’Andrea i les seves relacions amoroses.
L’Andrea encarna la noia que té una idea molt alta i romàntica de l’amor, de l’enamorament, i va descobrint que la passió pot ser compatible amb un acompanyament vital més centrat en l’amistat, en algú de confiança que et faci costat passi el que passi. Potser ha d’estar a punt de perdre-ho per poder valorar-ho i acceptar-ho plenament…
I més enllà de la protagonista, hi ha alguns personatges que ens aporten temes molt actuals. Per exemple tenim un dels professors que viatgen amb ells a Londres, en James.
Per a mi representa el clàssic anglès desimbolt, original, que mira el nostre món des d’una altra manera, una altra cultura i una altra llengua, sempre fascinat per la nostra alegria meridional. L’homosexualitat és en el seu cas una característica més de la seva personalitat, la viu amb naturalitat sense haver de fer-ne bandera, i és això el que veuen també els qui l’envolten. És un home jove, generós i desprès, amb ganes de compartir el que té. Gràcies a això també es veu recompensat per amics i alumnes.
I encara amb més intensitat tenim els personatges de l’Aya i el seu cosí Hassan.
Quan vaig començar La noia del TR em van convidar a fer una entrevista a l’Institut Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú, a qui va dedicada la novel·la. La noia que em feia les preguntes en un català impecable, amb una llarga cabellera morena, venia de família marroquina i em va servir d’inspiració per a l’Aya. Em vaig preguntar què passaria si l’Aya tingués un germà que es radicalitzés amb la Jihad, i els vaig enviar tots dos a Londres.
La noia del TR tanca la trilogia que va començar amb La noia del descapotable i que va continuar amb La noia del creuer. T’ha costat, acomiadar-te de l’Andrea després de tots aquests anys?
I tant, de fet encara no m’ho crec, no me n’he acomiadat del tot. Jo l’Andrea sempre la duré amb mi, és la meva protagonista estrella. Aquesta noia jove, bon vivant, de cabellera rossa, alta i prima -el que jo no soc, precisament!-, que conviu amb uns pares separats i un germà molt pencaire, se’m va enganxar des del principi i aquí segueix, des que era una alumna meva de Batxillerat fins que s’ha tornat, ves per on, escriptora.
I amb la trilogia enllestida, quins altres projectes tens damunt la taula?
M’agradaria seguir la saga policíaca que vaig iniciar amb No arriba la mort i La segona mort d’en Lorenzo Contini, sobretot a partir del Codi 60 a la Pasífae.
Recorda’ns els personatges d’aquesta saga policial.
Tinc una inspectora dels Mossos d’Esquadra molt eixerida, la Joana Valls, separada i amb dos bessons, i la seva parella, el sotsinspector Pau Raventós, solter d’or, que té un aire al Paul Newman. Treballen en una comissaria en plena ebullició, a Vilanova i la Geltrú.
I hi ha algun projecte damunt la taula que ja hagis començat a treballar?
Tinc entès que aviat hauran de resoldre algun cas relacionat amb la música clàssica…
