Un momento de ternura y de piedad (Reservoir Books) és la primera novel·la d’Irene Cuevas (Madrid, 1991), protagonitzada per una narradora que no suporta la seva mare, que té instint suïcida. De fet, la seva mare va intentar suïcidar-se amb setze anys, quan estava embarassada de vuit mesos, i ara està ingressada a un hospital psiquiàtric. «El que m’agrada més de la meva mare és que estigui morta», diu una cita de Sinéad O’Connor a l’inici del llibre. La narradora es dedica a cuidar dones grans per després assassinar-les per encàrrec dels seus fills homes fins que s’enamora i es planteja si ha de continuar.
Un dia, la protagonista rep un encàrrec molt ben pagat, i per avançat: ha d’assassinar Lucía, una dona jove, corpulenta, malalta dels pulmons, però d’aparença sana. La narradora ho ha deixat recentment amb la seva xicota i ara la seva vida consisteix en espinacs i desamor, com ella diu. Tanmateix, Lucía suposa un nou al·licient en la seva vida, llum enmig de la foscor, i es debat entre la seva professió o el que li mana el seu cor.
Irene Cuevas.
La narradora assassina les dones grans a qui cuida amb pastilles. A ella, d’alguna manera, ja la van matar en el passat amb silencis i amb desaparicions. Hi ha verins que es transmeten amb paraules i gestos. La protagonista es pregunta: quan una persona marxa d’una relació i s’emporta tot l’amor, què fa amb ell? «Odiem perquè estem cansades del que no hem triat», diu la narradora.
Un momento de ternura y de piedad és un thriller ple d’intriga i humor negre, la mescla més mordaç d’afecte i crueltat, rosa i fosca. Es tracta d’una novel·la que gira al voltant de la mort, els assassinats, amb presència de cementiris i negocis funeraris. El fons argumental és trist i parla del descontentament, de la mort, la soledat, de no apreciar alguna cosa fins que és massa tard i ho perds. No obstant això, la llum entra per les seves pàgines, gràcies també a l’escriptura lluminosa d’Irene Cuevas.
Aquesta obra és un retrat de la deshumanització o el desdeny cap als altres com a crítica a la societat actual. Aprofundeix en els traumes de la infància i en les mancances de la protagonista, que se sent abandonada per la seva mare, així com en les conseqüències del futur, ja que allò que vivim quan som infants determina qui serem i què farem després. Penso que estem davant d’una novel·la força original, a mi m’ha meravellat. És inevitable no acompanyar la protagonista, sense jutjar-la, i entendre que l’amor només apareix quan estem fora de perill.
