Deia Kafka que un llibre ha de ser la destral que trenque el mar gelat dins nostre. Comandant (Edicions del Periscopi.en català amb traducció de Pau Vidal i Anagrama en castellà amb traducció de Juan Manuel Salmerón) n’és un exemple. Escrit a quatre mans pels italians Edoardo De Angelis i Sandro Veronesi, narra la història d’un submarí italià que, en plena Segona Guerra Mundial, enfonsa un vaixell enemic i en rescata les víctimes. L’aposta que fa del llibre. una molt bona proposta de lectura, és la forma en la qual està compost. De fet, en l’edició en català, Pau Vidal fa una breu introducció perquè capturem tot allò que vol expressar.
En primer lloc, com bé ens explica Vidal en la seva nota, en la Segona Guerra Mundial els italians vestien igual, però sovint s’ignoraven completament. Aquest fet l’afavoreixen els escriptors de la novel·la afegint a cada personatge una veu pròpia, és a dir, en la seua versió original podem apreciar els diferents dialectes d’Itàlia. Ara bé, aquest fenomen no és gens fàcil de portar a una traducció. Això no obstant, Vidal -he llegit l’edició de Periscopi- opta per emprar la riquesa del català arreu del mapa per imitar el que Angelis i Veronesi busquen.
Sandro Veronesi i Edoardo De Angelis.
D’altra banda, un dels trets que més m’ha agradat a l’hora de llegir l’obra és que en tot moment se sent com una lectura viva, amb uns personatges que, malgrat la brevetat del llibre, s’exposen nítidament i es perceben de carn i ossos, amb les seues alegries i els seus malestars. Per exemple, al principi podem veure com una infermera reflexiona sobre els joves que se’n van a la guerra, segurament per no tornar, i com aquesta força vital perduda li provoca dolor.
Al llarg de l’obra, també veiem divagacions d’alguns personatges al submarí, com aquell que explica que els pitjors moments dins d’aquest monstre aquàtic d’acer és quan no hi ha res a fer, quan vigilar i la preocupació s’apoderen de la tripulació. És com si enmig d’una història molt ben contada es pausés el temps i entréssim en la ment dels personatges.
No puc acabar aquesta invitació a la lectura sense mencionar que aquesta obra té un clar missatge polític: davant la tragèdia, al mar hi ha la llei de salvament. Fins i tot en el context d’una gran guerra, s’ha de complir i socórrer a aquells que ho necessiten. Tant De Angelis com Veronesi volen capturar en aquesta història una lliçó per als temps que corren avui dia, on al Mediterrani moren persones constantment. Aquest llibre m’ha portat molts aprenentatges, i en especial m’ha recordat que en aquest món, sense la cura de l’altre, no seria possible cap projecte de vida. Entre moltes llengües, cultures i perspectives, l’ajuda i la cura són ponts.
